Passa de tant en tant. De sobte hi ha partits que emeten senyals abans de començar que un entén que són per a si mateix i no sap ben bé per què. A saber: Raphinha amb el braçalet de capità, la grada del Camp Nou cantant l’himne a cappella engegant a dida la megafonia i Koundé encertant-la a la primera passada van ser promeses encriptades de gran espectacle que calia saber interpretar. Jo ho vaig fer. ( Hi ha gent que creu en l’horòscop, què volen que els digui.) Si a això hi afegim la titularitat de Pedri, avui dia mig equip, i un juganer Lamine Yamal, que no són ni l’un ni l’altre elements esotèrics sinó que es tracta d’apostes segures, difícil era que no es donés bé la cosa.
Cert és que l’ Atlètic de Madrid venia en ratxa i generava temor, però l’Spotify Camp Nou, encara que a mig fer, no té res a veure amb Montjuïc i l’ alè final de la grada va sonar deliciosament a vell encara que sigui nou: va entendre que el seu paper era ajudar el grup de Flick a sostenir-se quan l’alineació, ja sense Pedri, Raphinha, Lewandowski i Dani Olmo, més ho necessitava.
Ja no es concep aquest Barça sense els lideratges del brasiler ni de Pedri, jugador-mentalista
Senyals.
Raphinha, el líder
En el futbol d’elit (i no diguem al Barça) hi ha poques coses més difícils d’aconseguir que canviar la direcció d’un polze assenyalant a terra quan es fa de manera unànime. Aquesta era la situació de Raphinha després de les seves dues primeres temporades com a blaugrana. Se li valorava l’honradesa (mala cosa en un davanter), però s’havia imposat en l’ambient la conclusió que li faltava qualitat. Nico Williams molava més, però entre que aquest club fa temps que no fitxa el que desitja i la força de voluntat i la fe d’aquest fenomenal tossut, el tipus es va quedar pels seus nassos i es va transformar, ell mateix i l’opinió que es tenia d’ell.
Raphinha és avui el líder espiritual del Barça, l’afició el segueix on sigui i la premsa especialitzada s’ha rendit a la seva manera d’entendre el futbol, el súmmum de la modernitat combinant pressió sense pilota (té la mentalitat defensiva d’un central dels anys setanta en espais curts) i dinamisme i verticalitat en atac. El polze no només apunta cap a amunt, Raphinha és el que el fa anar perquè s’ha guanyat ser el nou cèsar.
La perla, Pedri
Va massa ràpid, aquest Barça, a gust de Pedri, però el canari, mentalista, és l’únic jugador capaç d’abaixar-li les pulsacions quan clama el cel que li cal. Si l’equip blaugrana ha trobat a faltar Raphinha, Pedri no l’haurien de deixar sortir del camp ni lesionat. Ahir a la nit Flick es va saltar l’ Excel i ho va intentar, perquè no concebia l’alemany el partit sense la seva brúixola, una cosa que compartíem totes les persones que érem al camp. Se li van fondre els ploms, a Pedri, i va caure el Barça com a equip de futbol. Ja s’ha dit que l’assistència del tercer gol, obra de Ferran Torres, la van compartir Balde i un intangible de gran poder: l’afició xutant com en els vells temps.
Senyals.
