Hi ha marques que són com la carta de presentació d’un país. Transmeten una manera de fer i un moment concret de la seva història. Duralex era una vaixella que va fer molt soroll als anys seixanta i el seu avantatge diferencial era que estava fabricada amb vidre temperat, molt difícil de trencar. Després va ser sinònim de bon disseny i avui és un producte vintage que sobreviu gràcies al vincle emocional amb els consumidors francesos.
Escombrada pel vendaval de la competència global, convertida en cooperativa, Duralex ha estat a punt de tancar cinc vegades. L’última crisi l’ha superat després d’haver demanat finançament públic en línia, amb una resposta que ha superat les seves expectatives. Va demanar cinc milions d’euros per sortir del tràngol i els va obtenir en cinc hores. 48 hores després havia recaptat 19 milions. No són les xifres d’una startup d’intel·ligència artificial, certament. Però per als que han deixat els diners, que Duralex continuï viva té més valor que el que han invertit.
L’empresa va néixer el 1945, als inicis dels Trente Glorieuses (trenta gloriosos), un període irrepetible de fort creixement i de millora dels estàndards de vida que es va allargar fins al 1975 gràcies a les polítiques socialdemòcrates.
Per a França, va ser un moment d’efervescència. Duralex era tan rabiosament moderna com la Moulinex, la música de Jacques Brel o Françoise Hardy, les pel·lícules de Jean-Paul Belmondo o els llibres d’una llarga col·lecció de patums, de Jean-Paul Sartre a Michel Foucault i tots els hereus del Maig del 68.
La Xina, a l'assalt de la Fnac, que ha estat l'aparador de la cultura francesa i europea
L’hegemonia francesa es va prolongar malgrat la cada vegada més potent competència cultural i econòmica dels EUA. Als noranta França era un país d’economistes liberals que sintonitzaven amb la globalització i que exportava al sud d’Europa el seu model de grans centres comercials. Un dels quals, la Fnac.
La Fnac és avui escenari d’una silenciosa guerra entre París i el gegant xinès de la distribució JD.com, convertit en segon accionista del grup francès. De moment, el Govern ha forçat el comprador a comprometre’s a actuar com a “accionista dorment” i a no influir en la gestió.
Lee tambiénEspanya, membre del club de fans de la Xina
A la pràctica, França ha guanyat temps. Sap que quan un grup xinès entra en una empresa de distribució, ho fa per acabar venent els seus productes. Per molt que sembli un sacrilegi fer-ho en el que ha estat un aparador de la cultura francesa i europea, i el símbol d’un període en què hi havia coses que semblaven immunes a la globalització.
La geopolítica té aquestes coses.
