Equidistants

Que la dreta s’equivoca sent islamòfoba em sembla tan obvi com que hauríem de ser capaços de reprovar el Govern d’Israel sense afavorir l’antisemitisme. Que la immigració és bona per a Espanya és tan cert com que l’hipercanvi ètnic a què assistim augmenta la percepció d’inseguretat entre la població. Respectar el gradualisme cap a la democràcia de l’Aràbia Saudita; admirar el creixement econòmic xinès o, ara que estem commemoratius, sentir gratitud per la generació d’espanyols que va aconseguir transitar de la llei a la llei, gairebé sense vessament de sang, hauria de ser compatible amb la defensa, sense matisos, especialment entre els més joves, del nostre compromís democràtic o, el que és el mateix, la repugnància per l’augment de les desigualtats, l’autoritarisme i la intolerància.

Als que raonem així, molts ens acusen de ser equidistants. I, com se sap, per als fanàtics d’avui, que són els de sempre, l’equidistància no ha estat mai una virtut, sinó que suposa un defecte irritant. Per bé que segons el diccionari l’equidistant és aquell que està a la mateixa distància entre dos punts, en política el terme generalment té una connotació negativa, s’associa a tebiesa, a no voler mullar-se per aquest partit o per aquell altre. És una llàstima, perquè en teoria l’home modern s’hauria de poder distingir per la seva autonomia moral, per saber formar-se una opinió –i defensar-la– fent ús tan sols de la raó, sense prejudicis, supersti­cions ni lleialtats tribals, fins i tot amb el risc d’equivocar-se o de quedar-se sol. Per experiència pròpia us puc assegurar que procurar donar la raó a qui la té no sempre és una bona idea a curt termini, ja que sempre ha estat més confortable espifiar-la amb els teus que encertar i quedar-te sol. També és conegut que avançar-te a la teva època és una manera com qualsevol altra d’equivocar-te. Així, per exemple, el 2025 tothom sap que el procés va ser un disbarat, però haver-ho advertit el 2017 potser no va ser ni savi ni oportú.

En uns temps sectaris i polaritzats com els nostres, és bo recordar que hi va haver una època en què les eleccions es guanyaven conquerint el centre i no, com ara, perseguint els extrems, com un pollastre escapçat. Jo mateix vaig tenir l’honor de ser simultàniament patró de la Fundació Trias Fargas, la dels liberals nacionalistes, i la d’Ernest Lluch, la dels socialistes catalanistes. Vaig mantenir aquesta doble militància fins i tot ja sent conseller del Govern amb Artur Mas. Tant per al president de la Generalitat com per a Joan Majó, aleshores – i encara avui– president de la fundació socialdemòcrata, era coherent i fins i tot honorable afavorir aquesta mena de circumstàncies. Us imagineu una cosa semblant en l’actualitat entre patronats del PP i del PSOE o entre els d’ERC i Junts? També recordo que, sent jo alcalde de Figueres, un dia el ja expresident de Catalunya Pasqual Maragall va confirmar per sorpresa que assistiria a un acte commemoratiu de la sortida a l’exili de tants milers d’espanyols al seu pas per l’Empordà, el 1939. Acabats els parlaments institucionals i gairebé sense haver parlat, Maragall em va venir a saludar i em va etzibar: “Jove, no tinc ni idea de quin partit és vostè. El que sí que tinc clar és que vostè i jo ho som del mateix!”. Us imagineu una cosa així, en els nostres dies, entre un alcalde socialista i un expresident del Partit ­Popular?

Lee también

El Putxet i el Farró, tan lleig, tan guapo

Santi Vila

Segons la meva opinió, el millor antídot al setge actual a la democràcia és afavorir ciutadans amb criteri o, el que és el mateix, combatre el sectarisme. Hauríem d’elogiar sense por el que apre­ciem com a encerts polítics i encara més, si pot ser, reprovar els errors, vinguin d’on vinguin. O no resulta prou obvi que Pedro Sánchez va errat quan flirteja amb la idea de lawfare a Espanya, tant com falla Núñez Feijóo utilitzant l’insult com a únic argument de la seva obra? S’equivoca Junts quan coqueteja amb idees xenòfobes com també falla ERC mantenint un tuitaire camorrista com a portaveu al Congrés. Obrant així, els uns i els altres se separen de la seva millor tradició il·lustrada i estimulen el pitjor de nosaltres mateixos, el caïnisme que tant de mal ha causat a Espanya.

Ja ho veieu, soc un equidistant, condemnat a vagar descastat i apàtrida per aquests mons crèduls. Com tants de vosaltres, suposo.