La cursa d’armament a Àsia sembla inevitable, després que els EUA hagin exigit una multiplicació de la despesa en defensa als països sota el seu paraigua. L’accelerador està sota el peu dret de Donald Trump. Però el fre de mà –súmmum de les paradoxes– el tenen unes tribus guerreres que fa un segle eren conegudes pels seus caçadors de cranis. Els aborígens de Formosa han estat reduïts a una exigua minoria a la seva pròpia illa (2%), avui més coneguda com a Taiwan, però l’aritmètica parlamentària els ha permès inclinar la balança.
La seva quota al Iuan Legislatiu és la que va permetre al Kuomintang avançar els “secessionistes” en nombre d’escons el 2024. Juntament amb altres diputats afins, l’oposició suma des d’aleshores una majoria parlamentària favorable al diàleg amb Pequín. Per això podria bloquejar el projecte anunciat la setmana passada pel president Lai Chingte de destinar 34.400 milions d’euros més a armament, cosa que elevaria el pressupost militar de la República de la Xina al 5% del PIB per al 2030.
L’oposició suma des del 2024 una majoria parlamentària favorable al diàleg amb Pequín
El polític secessionista ho considera una despesa necessària per dissuadir una eventual agressió per part de la República Popular de la Xina. Però des del punt de vista aborigen, la invasió xinesa de l’illa fa segles que va començar i el mateix Lai en forma part. Avui menys d’un 1% dels taiwanesos parla una llengua tribal, però aquesta alenada, aquest aleteig de papallona, podria desencadenar un huracà a l’altre costat de l’oceà. O més ben dit, prevenir-lo a la seva pròpia riba.
En part, ja ha passat, per molt avançada que estigui l’assimilació cultural de les seves setze tribus reconegudes. Aquesta va començar sota la dinastia Qing i es va intensificar sota l’ocupació japonesa, que els va considerar infrahumans, els va prohibir els tatuatges i els va forçar a refugiar-se en muntanyes cada cop més remotes. El 1930 van fer rodar caps d’ocupants nipons i la repressió va ser ferotge.
L’ocupació japonesa va ser rellevada per la nacionalista xinesa del general Chiang Kai-shek. El 1971 es van crear els sis escons reservats per a aborígens, però Taiwan continuava sent una dictadura de partit únic. Només amb l’aixecament de la llei marcial, el 1987, es van obrir vies de reparació amb el seu reconeixement com a “pobles originals”, en lloc de la paternalista etiqueta de “compatriotes de les muntanyes”.
El 1996, ja amb democràcia plena, es va crear el Consell de Pobles Indígenes. Més endavant, el 2016, la presidenta sobiranista, Tsai Ingwen, una de les àvies de la qual pertanyia a la tribu paiwan, per primera vegada els va demanar disculpes en nom del govern per segles de discriminació. N’és una prova que l’esperança de vida d’un home aborigen continua sent nou anys inferior a la mitjana nacional. L’alcohol, com en les reserves ameríndies, és un greu problema.
Tsai va crear una comissió presidencial de reconciliació per revitalitzar les seves llengües i cultures i examinar les seves reclamacions. La més recurrent, el dret a caçar a les seves terres ancestrals, negat per la conversió d’aquestes en parcs naturals.
La doctora Jolan Hsieh no es feia il·lusions: “Sabem que forma part del joc polític, per diferenciar Taiwan de la Xina, però poder discutir cada quatre mesos amb la presidenta va representar un avenç”. Hsieh pertany als siraya, una de les tribus completament assimilades del sud-oest, on el Partit Democràtic Progressista ( DPP) és la força dominant.
Allà, els membres d’aquestes tribus van adoptar fa diverses generacions el mateix dialecte xinès ( hokkien) que parlen la majoria de votants del DPP. Des de l’anterior legislatura, aquest partit empeny a favor del reconeixement legal de tres d’aquestes antigues “tribus de les planes” i aquest any ha obert el termini per a tot aquell que voluntàriament vulgui inscriure’s com a “tribal”. Un moviment al qual s’oposen les setze tribus indòmites, de les “muntanyes” i “valls”, que ocupen els sis escons reservats i que temen veure’s diluïdes.
Per motius obvis, també el Kuomintang s’oposa a la creació d’una tercera categoria d’aborígens. Gràcies a dècades de cliente-lisme, la quota “indígena” sempre els ha afavorit.
