El Govern central ha complert i compleix. Aquesta va ser la lletania governamental que Pedro Sánchez i tot el seu executiu van entonar convençudíssims quan Junts va anunciar que ja no protagonitzaria més escenes de llit amb els socialistes durant aquesta legislatura. Ara el president ens ha anunciat el seu canvi d’opinió. Sánchez no ha recitat el confiteor amb posat compungit ni ha declamat el mea culpa acompanyant de cops al pit. Però sí que ha simulat un examen de consciència que, oh, miracle!, ara li permet veure
les coses de diferent manera: Puigdemont i els seus tenien raons per sentir-se ofesos.
Hi ha tres motius que expliquen aquest tomb al mateix mitjó. El primer, gens menor, no és d’índole narrativa. L’ingrés a presó de José Luis Ábalos i Koldo García ha obligat el PSOE a tornar a jugar al PSOE a la defensiva. Que els dos reus s’entretinguin amenaçant el PSOE en públic, mentre el jutge de l’ Audiència Nacional, Ismael Moreno, continua avançant a la peça que investiga les finances del PSOE, agreuja el risc per al Govern de quedar ancorat en una espiral conversacional de corrupció. Per tant, calia intentar recuperar la iniciativa per sortir d’aquest marc: parlem d’una altra cosa!
El lector sap, amb experiència o sense, com acaben les relacions tòxiques
El segon motiu és d’índole purament pràctica. La llegenda sobre la capacitat de resistència de Pedro Sánchez afirma que pot aguantar tot el que li tirin a sobre. Tant suporta el president, segons els seus hagiògrafs, que Ulisses al seu costat no seria més que un no ningú.
Però un no arriba gaire lluny sense complicitats i suports. Doncs bé, els qui més complicitat i ànims venen insuflant al sanchisme des de fora corren el risc d’assolir el límit a partir del qual ja no és possible fer-ho sense envermellir. Pot ser que no hi hagi problema a fer veure que no passa res per no aprovar uns pressupostos en tota la legislatura, però ja és demanar massa que a més s’hagi de naturalitzar la paràlisi del Congrés davant qualsevol iniciativa provinent del Govern.
Les dues causes anteriors són, diguem-ho així, veritats del barquer. La tercera és tan sols una suposició i a més, si fos veritat, diu una cosa a favor de Pedro Sánchez. Consisteix a donar per bo el que fan córrer algunes veus: Sánchez no era conscient del punt de putrefacció al qual s’havia arribat amb Junts. Amb Santos Cerdán fora de circulació, el president del Govern es va quedar a cegues sobre com anaven realment les coses amb els de Puigdemont. Així doncs, no hauria estat fins fa uns dies que Sánchez hauria pres nota de la veritable gravetat del problema. Caigut per fi del cavall hauria corregut a rectificar. Agafat pels pèls, però que no es digui que no donem línies a la presumpció de bondat presidencial.
Carles Puigdemont
I ara què? D’entrada, el mar embravit ha portat guanys als pescadors. Autònoms i petites empreses han vist com el Govern ha ajornat un any l’entrada en vigor de Verifactu, el sistema de facturació que converteix aquests col·lectius en delinqüents fiscals que han de demostrar cada dia la seva innocència
informant en temps real a l’Agència Tributària de les seves vendes. Cal acontentar els col·lectius target de Junts, com autònoms i petits empresaris. Com també alcaldes que podran gastar el superàvit dels seus comptes el 2024. Publicar les balances fiscals? La promesa s’ha renovat per enèsima vegada. En fi, Sánchez està intentant provocar el desglaç.
Junts diu que de moment res no canvia. Però no amaga que li agrada que el galant s’hagi acostat altre cop pregant una nova oportunitat: sé que la culpa ha estat meva, Puigdemont. Però i si provem un altre ball junts?
El que vindria a ser el clàssic festeig de reconciliació en una relació tòxica. Igual de tòxica és la resposta: d’entrada balla sol. I, segons com, ja ho veurem.
El lector sap, amb experiència o sense, com acaben les relacions tòxiques. Amb independència de les reconciliacions que acumulin pel camí.