En uns 150 metres, el carrer Petritxol respira el millor i el pitjor de la salut comercial de Barcelona. Pocs carrers com aquest poden presumir de gairebé una desena d’establiments històrics dels de tota la vida, incloent-hi dues xocolateries, que mantenen l’activitat generació rere generació. Al que va ser el primer carrer només per a vianants de la ciutat encara s’hi poden comptar una trentena de locals oberts. Tot i això, Petritxol també pateix els problemes que amenacen tot el comerç de proximitat: hi ha quatre locals amb la persiana abaixada des de fa més de dos anys, a què val afegir el recentment tancament de Marcs Petritxol i dos més que s’acomiadaran després de la campanya de Nadal.
“Érem vuit dependentes i ara estic tota sola... Amb això ho dic tot”, explica l’ Àngels, dependenta des de fa més de quaranta anys, la meitat a Casa Torres de Petritxol, oberta el 1956. “Les vendes van caient des de fa 15 anys”, constata Roger Torres, net del fundador. Tercera generació.
Al llarg de 150 metres aquesta via concentra el millor i el pitjor de la salut comercial de les grans ciutats
“El preu dels locals és desorbitat, i aquí comença el problema, però també la descentralització i la falta de suport de l’administració al comerç de proximitat... S’ajunten moltes coses”, manté Carles Verdaguer, propietari de Fly Shop Salmon 2000 ( Petritxol, 12), una botiga especialitzada en pesca i també en productes de Nadal. L’establiment, de dues plantes, brilla com mai aquests dies.
Quatre aparadors tancats més enllà –després de 75 anys, la papereria Conesa es va acomiadar per sempre al febrer per jubilació– es manté ben actiu un altre establiment històric, Miret. Sempre havia estat a l’altra banda del carrer, però fa tres anys es van canviar al local on són ara. “Per sobreviure ens hem d’adaptar”, manté Rosa Olivé, quarta generació del negoci familiar que va obrir el 1919 per fabricar i vendre paper, en tots els formats, i productes de regal. “La gent ja no es casa, no hi ha batejos ni comunions, no es venen recordatoris ni invitacions... Ara a la botiga venem més joguines i objectes de regal”, diu. Ella i el seu marit fan de tot, venen a l’engròs, obren i tanquen cada dia la botiga i, fins i tot, escombren cada matí el seu tram de carrer i el de més enllà.
“La vida fa moltes voltes, però no crec que el nostre fill s’hi acabi dedicant”, reconeix la Rosa. Amb ells, s’acabaria el negoci, com també s’acabarà, per falta de relleu generacional, el de la Joieria Petritxol: “Cada vegada costa més que la gent de Barcelona vingui al centre”, lamenta la Mari Carmen, presidenta de l’associació comercial de Petritxol. Enamorada del carrer des de petita, quan el pare la portava a berenar a la Pallaresa, sempre havia pensat que voldria obrir una botiga aquí i ho va aconseguir fa més de trenta anys. “Si continuem és perquè costa de tancar per sempre i deixar els bons clients de tota la
vida”.
Una altra que té les setmanes comptades al carrer Petritxol és la Joieria Sant. “Ha canviat tot... Els hàbits dels consumidors, el perfil dels veïns –ara hi predominen els pisos turístics– i el dels clients... I, a més, les obres a la Rambla i la Via Laietana...”, manté Mercè Sant. Ella i el seu germà van agafar als anys setanta el relleu del negoci que havia obert el seu pare i ells abaixaran aviat la persiana per sempre.
Davant, la xocolateria Dulcinea, que, juntament amb la Pallarès –una en cada extrem del carrer– acumula cues les tardes de més fred o quan un grup de turistes fan la visita que recomanen totes les guies de Barcelona. Aquestes dues xocolateries i la immensa majoria dels locals tanquen al migdia, tret de l’espai Quera, la llibreria que sobreviu perquè la quarta generació ha incorporat un petit restaurant al local.
La rotació entre les botigues noves és molt alta, “molts no aguanten ni un any, comencen amb il·lusió, però el preu dels locals és desorbitat...”, manté un dels comerciants històrics. El penúltim que ha arribat al carrer és Oriol Simón, que va obrir el 17 de juny un local de bijuteria, l’únic de tot el carrer que no té vidre a l’aparador. “M’agrada el contacte amb el client”, diu. De moment, ell hi treballa tot el dia, “si no, no em sortirien els números”, reconeix.
Malgrat els problemes i el canvi d’estil de moltes de les botigues, el carrer Petritxol encara és únic i pot presumir de la quarta galeria d’art més antiga del món i la primera que no s’ha mogut mai de lloc. “I no ens mourem”, assegura el propietari, Joan Anton. És un enamorat del barri: “Viure, treballar o visitar el cor de la ciutat, que és el districte cultural, és un privilegi, encara que la gent no s’ho cregui”, manté. I reconeix que el moment actual “és especialment crític, per les obres que s’han convertit en barrera i pel fenomen de turisme massiu i de baix cost”. Joan Anton insta les institucions i la societat a plantejar-se com ha de ser el districte en el futur. Ell té dues propostes: “Exigir que el comerç de la Rambla sigui de nivell mitjà o alt, un comerç amb valor afegit, i posar en relleu l’eix cultural de la Rambla i el seu entorn”.
