I al vintè dia, el Barcelona va ressorgir. L’ Atlètic, com ja va passar la temporada passada, porta a col·lació la millor versió de l’equip blaugrana. Llavors, el 21 de desembre del 2024, els de Simeone van guanyar a Montjuïc però aquell dia el Barça va jugar un gran futbol i va entendre, malgrat la derrota, que estava cridat a fer grans coses. Dimarts els de Flick van fer el seu millor partit del curs i es van espolsar els dubtes. Van tornar a ensenyar que quan hi ha tots els jugadors (i això que encara en falta algun) són temibles. No és casual que en l’onze coincidissin per primera vegada des del setembre Raphinha, Pedri i Joan Garcia.
Els grecs tenien tres estils de columnes en l’arquitectura clàssica: dòrica, jònica i coríntia. La nova columna del Barça és composta, una barreja: sòlida en la base amb el porter, esvelta i refinada al fust amb el migcampista canari i ornamental i dinàmica en atac amb la varietat de registres del brasiler.
El brasiler arrossega les masses, el canari fa levitar el joc de l’equip i el porter ho ha entès tot
No són del planter, però tots tres donen seguretat a l’equip, són troncals per al tècnic i gaudeixen de la reputació dels aficionats i el respecte dels rivals. És difícil que el pla de Flick no es dugui bé a terme quan s’ajunten.
No només és que estigui còmode i totalment convençut del seu potencial i les seves possibilitats, és que el Barça flueix de veritat. Pedri i Raphinha es van associar en primera persona per fer l’1-1. Però ells eleven el grup, posen la seva qualitat, saviesa i esforç al servei del col·lectiu. La jugada del 2-1 és una obra d’orfebreria, minuciosa, una obra detallista de 70 segons. Des que Raphinha posa la pilota en joc amb un servei de banda fins que Dani Olmo remata a la xarxa, cap futbolista de l’ Atlètic no pot agafar la pilota mentre els del Barcelona se la passen 27 vegades entre ells. Els onze futbolistes participen en una possessió en què la pilota va i ve
per marejar la defensa. En aquest cas, Pedri és el que decideix ser vertical i trobar Olmo, que fa la
paret amb Lewandowski i marca.
El canari, que va reaparèixer contra l’ Alabès després d’haver estat absent en cinc matxs, va
fallar quatre passades de les
64 que va fer, va sortir airós en
els seus tres driblatges i va recuperar 8 pilotes. Va jugar fins que no va poder més. Fins que
va demanar el canvi va ser l’ amo
i senyor del partit.
A diferència de Pedri, que ha estat un fix des del primer dia, amb Koeman, Xavi i Flick, Raphinha no ho ha tingut fàcil. Fins i tot després de la campanya passada, amb 34 gols i 26 assistències, molts culers van pensar que mai més no tornaria a tenir un rendiment així. Tot i això, la seva baixa ha pesat com una llosa. Ara ja és sabut per tothom que el brasiler no és flor d’un dia perquè la seva influència sorprenentment arrossega les masses i els companys. Raphinha va aportar un gol (no marcava des del 14 de setembre) i una infinitat de pressions començades perquè li encanta ser així de “pesat”.
El 2025, el Barça només ha perdut tres partits en què Raphinha hagi estat titular: la tornada dels quarts de final de la Champions a Dortmund, la tornada de les semifinals europees a Milà contra l’ Inter (a la pròrroga) i l’intranscendent partit a Montjuïc contra el Vila-real quan el Barça ja era campió.
D’aquí 10 dies fa 29 anys. Està en edat de merèixer, en plenitud. Com Pedri, amb 23, que està en el seu sisè curs a l’elit. Joan Garcia va arribar al Barça amb 24 anys per 25 milions, però les seves aturades de reflexos i la seva lectura en les sortides l’han convertit en estructural des del principi. “Crec que fitxar-lo va ser la decisió adequada, serà molt important els pròxims anys”, li regala Flick. Tots tres són pilars per construir i aixecar la resta de la temporada.
