“Una amiga li va robar la perruca a Andy Warhol... I l’hi vaig tornar”

Per què fa unes memòries?

Perquè les noies d’avui sàpiguen el que ens va costar a les noies de fa mig segle guanyar-nos la nostra llibertat.

Va ser rebel?

Vaig ser una nena lectora i sociable que somiava ser escriptora.

Què va estudiar?

Història de l’art, del 1969 al 1975: escrivia els meus diaris íntims, i pintava a l’oli.

Difícil manera de guanyar-se la vida.

Em pagava les meves coses impartint classes. I ho he fet durant 40 anys!

Com van ser els seus anys estudiantils?

Lliures, anàrquics, desorientats, feliços, un temps en una comuna hippy, festes... Vaig freqüentar Joan Brossa, Víctor Jou (el de Zeleste), Marta Pessarrodona, José Ribas, Pau Riba, artistes, intel·lectuals, periodistes... A Pau Maragall, sensible, poeta, ànima de la contracultura barcelonina.

Van canviar vostès alguna cosa?

Sí! Des de l’antifranquisme impulsàvem l’ecologisme i el feminisme.

Està força bé.

És molt!: avui els joves no saben que anar-te’n de casa a viure amb algú era ser una puta. Avui no passa aquest espant.

I va viatjar a l’Orient?

A l’ Afganistan, abans dels talibans i els russos: em banyava en biquini en un oasi!

Què ha vist pel món que no oblidarà?

A Rússia vaig descobrir la mentida del règim comunista, i vaig conèixer la ciutat més bonica que he vist mai: Sant Petersburg, i el Museu de l’Hermitage, espectacular.

Intueixo que l’art la va ajudar...

Sempre! L’art m’ha animat sempre.

Què és l’art?

Una experiència humana que eixampla la percepció del món.

Té algun artista de capçalera?

Joan Miró. M’impacta més que Picasso.

Per què?

Miró és l’alegria de la vida. Els seus colors i línies... Va inventar mons nous! Amunt i avall és igual, és atemporal, és poètic.

I Picasso?

Trenca amb la mimesi renaixentista, amb les seves perspectives: el cubisme. I a partir d’això no pararà d’idear mirades noves i estètiques fins al final: un portent així només surt cada... 500 anys.

A Barcelona hi ha un museu Picasso.

Les obres, bones, s’han de penjar bé: que respirin, que no s’oposin, i evitar discursets woke.. .

I la Fundació Miró?

És millorable en les seves exposicions.

I el Macba?

Millora, hi veig més amplitud de mires.

I la Sagrada Família?

M’encanta per dins, i per fora menys. Gaudí era un geni, però Subirachs... No m’agrada gens!

I Miquel Barceló com a eventual artista per a la façana de la Glòria?

M’agrada, però no crec que hi encaixi.

Vostè va viure a París, també.

Vaig ser-hi feliç, el 1975: assistia a classes de Jacques Lacan... I no vaig entendre res.

I va viure a Nova York?

Hi vaig arribar amb 29 anys, separada. Anava amb una artista que li va treure la perruca a Andy Warhol, per a una performance, i jo l’hi vaig tornar.

S’ho va passar bé?

Vaig acabar al metro plorant, desubicada, preguntant-me “què hi faig, aquí?”. Estic molt impregnada de cultura europea.

S’ha penedit de res?

No. El meu gran èxit consisteix en la meva independència de criteri i haver viscut la vida de manera autosuficient.

Sent crítica d’art.

El crític d’art fa de mitjancer entre artista i públic: posa paraules a les reaccions que suscita cada obra d’art.

Què s’exigeix a si mateixa com a crítica?

Parlar del que m’agrada. He vist moltes coses i poques m’han agradat de debò. I ho explico sense divagacions literàries, i això de vegades porta controvèrsies.

Per exemple.

A compte de pintors joves sevillans, com Pepe Espaliú, que no em va agradar, o Jaume Plensa: la seva primera època em va agradar, però després és va tenyir de banalitat. I ho dic sense maquillar-ho.

Ha fet bones dianes com a crítica?

Vaig criticar Ouka Leele, i és boníssima! M’alegra avui tenir tres fotos acolorides de les seves. I vaig pressentir aviat la vàlua de Carlos Pazos, de Frederic Amat...

Publica ara un llibre sobre dones artistes extravagants, he vist...

Sí. Com la marquesa Casati: en un ball del 1913 va aparèixer vestida d’or i amb un criat amb llebrers negres. O Tracey Emin: es va casar el 2016 amb una roca, pedra amb què encara cohabita.

L’art s’ha de comprometre?

El compromís explícit em sembla propaganda, jo prefereixo la subtilesa.