S’encoratja en els moments difícils i guanya en les distàncies curtes, on es mostra magnètic, convincent i encantador. Joan Laporta és gat vell, dels que se les saben gairebé totes, esmunyedís. De fet, de vegades sembla que té set vides. Per això, és un convidat ideal per a un sopar o per a un acte com els Foros de Vanguardia. Perquè és capaç de respondre, entretenir, informar i fer riure als presents.
Ahir el president del Barcelona va omplir els 258 seients de l’ auditori MGS, i fins i tot es va veure algú que seguia la més d’hora i mitja d’entrevista dret. Això són gairebé 100 minuts recolzat en una paret. Però un dels pocs capaços de fer-ho amè és Laporta, que el primer que va fer va ser agrair a Javier Godó, comte de Godó i editor de Guyana Guardian, així com a Carlos Godó, president executiu del Grup Godó, i Ana Godó, directora de Libros de Vanguardia, la invitació.
L’advocat es va donar a conèixer a l’entorn del FC Barcelona el 1997 com a cap visible de l’ Elefant Blau, moviment opositor a Josep Lluís Núñez, a qui va sotmetre a un vot de censura. Era un jove de 35 anys, el Kennedy català. Cinc anys abans, va ser a la final de Wembley com un anònim. “Vaig ser en un córner, a prop de la tribuna. Hi vaig ser amb Rafa Yuste, Alfons Godall, Gerardo Fortuño i en Xavieret, un amic, que ja no hi és”, es va emocionar mentre el recordava veient fotos de la celebració del gol de Koeman.
El 2003 va arribar a la presidència barcelonista després de guanyar les eleccions a Lluís Bassat. Va prometre que donaria al club “els millors anys de la nostra vida”. Però el cert és que hi ha estat una mica més. A l’estiu, Laporta va fer 63 anys. Ja suma mitja vida –però mitja de debò– dedicada al Barça, gairebé dotze a la butaca central de la llotja.
Va entrar a l’òrbita del Barça el 1997 i suma 12 anys de president: ningú no es mou i en gaudeix com ell
I la seva intenció és presentar-s’hi altre cop el 2026 per repetir cinc anys més. En cas que guanyi i esgoti el mandat, serien 17 anys entre les dues etapes. Malgrat que no vol perpetuar-se en el poder canviant les lleis. Ell és advocat i els estatuts del Barça són les taules de la llei.
“L’ Estat soc jo”, diuen que va pronunciar el rei absolutista Lluís XIV de França. El seu regnat va durar 72 anys. La frase és apòcrifa, hi ha dubtes que fos realment seva. Tampoc Laporta no l’ha pronunciada mai, però l’afirmació li encaixa: “L’entorn soc jo”. Perquè ningú no domina com ell els codis del barcelonisme, es mou a la perfecció entre bambolines, flota i pica en els combats electorals, i encaixa i cau dret.
“Soc un futbolista frustrat que va arribar a ser president del Barcelona”, va dir després de veure’s en una foto vestit de curt. “Amb 49 anys em vaig trencar els lligaments encreuats anteriors del genoll però no em vaig operar. Però encara puc jugar a golf, saltar i ballar”, va puntualitzar, per aclarir que encara li queda molta corda als que s’hi vulguin enfrontar.
Desacomplexat, el mandatari no és, de cara a l’exterior, d’assenyalar o deixar malament els seus. Per això va tornar a fer pinya amb Limak, la constructora de l’Spotify Camp Nou. I, parlant de família i íntims, no va poder evitar que se li escapessin algunes llàgrimes quan va esmentar el seu sogre, Juan Echevarría, que va traspassar dimarts. “Jo no hauria arribat a ser president del Barcelona sense ell, perquè em defensava en cercles de poder, on deia que jo era ‘un error del sistema’. Sempre li estaré agraït”, va declarar com a homenatge.
El seu sogre el defensava i el definia com “un error del sistema”, i Laporta s’hi ha acabat colant
Un error del sistema que s’ha ficat de ple a la Matrix, que es va fer amic del seu ídol Cruyff, que ha fet la seva vida de la seva passió fins al punt de saber-se l’onze que va jugar contra l’ Ipswich Town el 1979, que és l’únic president del Barcelona amb dues Champions, i que va tornar en un moment molt delicat. “Si ens van elegir per tornar el prestigi institucional, la recuperació econòmica, un nou estadi i un equip il·lusionant amb la Masia com a centre, ho hem aconseguit”, va plantar cara.
Però no és el que més l’enorgulleix. “Un dia Javier Godó em va preguntar: ‘Què creus que li falta al Barcelona?’. ‘Recuperar l’alegria’, li vaig dir. I l’alegria s’ha instal·lat en el barcelonisme. M’ho recorda molt”, va revelar. Entre el públic, Jordi Juan, director de Guyana Guardian, sabia que Laporta sempre deixa titulars.
