Moltes necessitats i una sola virtut

Gabriel Rufián es lamentava aquesta setmana davant dels micròfons de RAC1 per com una frase de Pedro Sánchez a la moció de censura del 2018 ha servit per “matxucar” ERC durant set anys. A punt de convertir-se en president del Govern central, Sánchez va agrair els vots dels republicans per fer fora Mariano Rajoy “a canvi de res”, i això es va convertir en la cantarella de les successives campanyes electorals als argumentaris de Junts. Aquest “a canvi de res” va obrir una bretxa emocional entre Junts i ERC, i el pas de Carles Puigdemont de la confrontació a la negociació, lluny de soldar-la, l’ha ampliada.

A ERC hi havia els pagafantes que, segons Junts, apuntalaven Sánchez amb la motxilla plena de promeses incomplertes. Des de presó, Oriol Junqueras va deixar clar que ERC, ni per activa ni per passiva, no permetria un govern de dretes i, en un intent vacu de mantenir una posició de força, Marta Rovira invertia més temps a pactar una escenificació discrepant dels acords que no pas a tancar-los. Sánchez sempre ha agraït poc o “zero” el suport republicà, però no deixa de “ flirtejar” amb Junts, segons Rufián.

La diferència entre ERC i Junts és que el president i Junqueras han normalitzat la seva relació política, encara que sigui per telèfon; mentrestant, Puigdemont continua a Waterloo, la caiguda de Santos Cerdán deixa els postconvergents sense interlocutor d’urgència i les bones paraules de les reunions de Suïssa van caure en sac foradat. Era la crònica d’una ruptura anunciada. La condescendència de Sánchez davant la gestualitat de Míriam Nogueras al Congrés era un exercici de funambulisme que ha durat quinze dies. I només Sánchez, amb un mea culpa d’escenificació insòlita, podia recórrer el filferro de tornada a la negociació per posar fi a la solitud parlamentària del PSOE.

Les concessions de Sánchez a Junts no passen només per recuperar demandes factibles dels postconvergents. El paquet inclou rescatar el relat del “conflicte polític” quan la “normalitat” era la paraula socialista de l’any a Catalunya i Salvador Illa es va fer la foto amb Puigdemont a Brussel·les –ni tan sols es coneixien– com a mostra d’amnistia política.

Del començament de legislatura ençà, el president ha justificat els vaivens argumentals al·legant “canvis d’opinió” –no mentides–. En cada gir ha fet “de la necessitat virtut” i avui les necessitats s’amunteguen i la virtut ja és limitada. Només cal guanyar temps. Sánchez assumeix que els set vots de Junts són els més versàtils del Congrés: capaços de donar-li aire, bloquejar la legislatura i unir PSOE i PP per endurir les penes als multireincidents a costa de la unitat de la coalició de Govern central. Tot alhora.

I tots volen temps. Els problemes creixen a la Moncloa. Per la via judicial, el safareig mediàtic de la família Ábalos apunta el president i la seva dona; s’espera conèixer la sentència que condemna l’ex fiscal general, i el judici al germà de Sánchez arruïna les expectatives electorals del PSOE a finals de mes a Extremadura. El parèntesi parlamentari permet a Sánchez esquivar derrotes, però necessita calmar les aigües per superar el primer trimestre.

Hi ha malestar a ERC per les deferències amb Junts, però un retrobament entre postconvergents i el Govern central els permet continuar negociant el finançament. Sánchez els ha agraït que acceptin un sistema multilateral, i la previsió és que hi hagi un acord el gener, per traslladar-lo al Consell de Política Fiscal i Financera i obrir la porta dels pressupostos. Després de vendre un finançament singular semblant al concert, a ERC apliquen ara el principi de realitat amb l’esperança que, arribat el moment, l’augment de recursos es converteixi en carta electoral per a Junqueras, encara inhabilitat.

I Junts torna a atreure la llum dels focus al Congrés per foragitar el fantasma d’ Aliança. Tot i això, com en el cas de Sánchez, el temps que necessiten els postconvergents el marquen els tribunals. La incògnita sobre el retorn de Puigdemont hipoteca l’estratègia del partit en espera de les resolucions de la justícia europea i el Tribunal Constitucional; però, sobretot, de l’enèsima astúcia del Suprem.