M’hauria agradat veure la cara de Ferruccio Busseli sentint que han trobat un senglar mort al mig del bosc, després de menjar-se un entrepà de mortadel·la, la versió prèvia a allò del laboratori. El Ferruccio era el nostre veí d’Alforja, al Baix Camp, el poble d’adopció del meu pare i el meu d’estiueig. Era un home corpulent, de pell morena, amb galtes vermelloses i trets facials molt marcats. Hauria estat un actor secundari perfecte en un spaghetti western de Sergio Leone. O l’avi de l’anunci de la grossa, que es troba un dècim premiat en una capsa de Rössli 15, i el deixa a la tauleta de nit del net, acabat de separar i a l’atur.
Aficionat al cigaló de Terry, ampolla de reixeta, fumador de tabac negre, bon jugador de cartes, Ferruccio explicava la caiguda en desgràcia de famílies del poble després que el marit es jugués la collita en una timba il·legal organitzada a porta tancada al bar Café.
Era un tipus que a un nen de vuit anys no podia més que fascinar-lo. El Ferruccio era, entre moltes altres coses, caçador. A finals d’estiu s’obria la veda, i la peça més cotitzada era el senglar. N’hi havia pocs, i els dies de sort entraven al poble amb els Land Rover fent sonar els clàxons i exposaven les tres o quatre peces caçades com a autèntics trofeus. Després se’ls repartien a trossos, i la senyora Teresa, la seva dona, s’encarregava de convertir aquella carn dura de caça en un civet de senglar casolà que semblava mel. Allò era d’estrella Michelin. Alguna vegada, ja adolescent, li vaig dir que jo seria incapaç de disparar-li a un animal, i el Ferruccio em mirava amb aquella cara de Clint Eastwood que et perdona la vida pensant què deus saber tu.
Ja no queden gaires Ferruccios. Ni a Alforja ni enlloc. No sé quants anys deu fer que és mort. Diguem que uns trenta. Què diria veient com ha canviat el conte. Com els camps de cultiu abandonats s’han omplert de senglars i ara assetgen una de les indústries més potents de la nostra terra.
Els urbanites ens pensem que les coses dels ramaders no van amb nosaltres
He seguit la crisi de la pesta porcina africana primer de lluny. Els urbanites ens pensem que aquestes coses no van amb nosaltres. Però pocs dies després m’he enganxat veient el ciri que s’ha muntat a Collserola, amb ciclistes indignats perquè els prohibeixen anar a fer les seves rutes en bicicleta de muntanya. Abans que una crisi global d’intoxicació alimentària és el seu preuat temps de lleure. “És que em va molt bé per desconnectar”. És la cultura de #quienmevaadeciramicuantascopasdevinotengoquebeber, i qualsevol prohibició ens sembla una retallada de llibertats inacceptable.
M’hi he enganxat també gràcies al conseller de Ramaderia, Òscar Ordeig. Feia temps que no escoltava un polític comunicant amb la rotunditat amb què ho està fent Ordeig aquests dies. Indicacions clares. Sense amagar errors, ni la gravetat de l’assumpte. No es penja medalles i diu que està fent tot el que pot amb un llenguatge pla. I tinc un problema: me’l crec. I llavors, dubto. I recordo que en l’última crisi sanitària, polítics en qui vaig confiar es van enriquir mentre tranquil·litzaven la població. Em fot haver caigut en aquesta desconfiança. Em fot pensar que millor que no me’n fiï que després te la colen, en un moment com aquest en què triomfa més una teoria de la conspiració que l’explicació seriosa d’un polític preparat.
Lee tambiénÁbalos i Koldo, Amedo i Domínguez
En quin moment ens vam contagiar de desconfiança? I què va ser? Amb entrepans de mortadel·la o en un laboratori d’idees ultres? D’on hem tret tanta toxicitat? Veient l’espectacle, el Ferruccio, envoltat del fum del cigar, diria: “No se us pot deixar sols, burrus”.