He esmorzat a l’aeroport i m’ha sortit més car que el cap de setmana a Mallorca”. Expressions semblants, amb més o menys exageració segons la capital europea a què es refereixin, es troben en xarxes socials o parant l’orella mentre es passeja per qualsevol terminal. Això també passa d’una manera similar a
les estacions de tren d’alta velocitat de les ciutats que en tenen. En aquests espais delimitats, els últims anys les ofertes de restauració s’han anat igualant, de la mateixa manera que s’ha igualat el perfil dels usuaris de trens i avions. Malgrat tot, qui viatja amb tren continua sent vist com una persona normaleta. Tot i això, quan es compten els passatgers dels aeroports, sembla que tots siguin turistes i gent ociosa, ignorant, sovint perversament, que la societat actual necessita una mobilitat gairebé inevitable.
A Espanya s’accepta que el Govern central subvencioni els bitllets aeris dels residents a les Canàries o les Balears perquè és el transport més ràpid que tenen cap a altres ciutats de la Península. Doncs ara les realitats s’han multiplicat. Estudiants d’Erasmus que després acaben treballant en altres ciutats europees, comercials o tècnics de petites empreses que van i venen, fills i nets de pensionistes que se n’han tornat a viure al lloc d’on van emigrar utilitzen l’avió per necessitat, no per caprici.
Es troba a faltar trobar ofertes més assequibles i conformes a totes les butxaques
En el cas més pròxim de Barcelona, mentre no hi hagi unes connexions de tren d’alta velocitat pròpies de la capital mediterrània que és, i per moltes cases Gomis que es vulguin comprar amb diners públics, l’avió i l’aeroport continuaran sent indispensables. Per aquests motius, com a mínim en l’àmbit de la Unió Europea, convé tenir present el perfil de tots els usuaris.
De la mateixa manera que els viatgers de més nivell econòmic, abans de pujar al tren o a l’avió, es poden permetre relaxar-se en lounges o sales privades, per a la resta de públics es troben a faltar ofertes gastronòmiques més assequibles i d’acord amb les seves butxaques. Quan encara no existia l’AVE, abans de l’aparició de les companyies low cost i els seus vols cada vegada menys barats, el viatge lent i econòmic es feia amb tren, i qui agafava un sumptuós avió es vestia per a l’ocasió, cosa que a les joves generacions els deu semblar una ficció. Qualsevol dia una d’aquestes parelletes de xandall Kardashian serà a Atocha o al Prat, ella omplint una ampolla amb aigua de les fonts gratuïtes i ell obrint un entrepà embolicat amb paper d’alumini, i es quedaran paralitzats quan alcin la vista. Per les escales automàtiques veuran com descendeix una nova Audrey Hepburn, vestida amb un Givenchy negre cenyit, amb els ulls darrere d’unes Oliver Goldsmith negres model Manhattan, a la recerca d’un croissant i un cafè per emportar, mentre per la megafonia sona la cançó Moon river , de la pel·lícula Esmorzar amb diamants .