Els èxits de la pianista Isabel Pérez Dobarro ( Santiago de Compostel·la, 1992) impressionen qualsevol que s’interessi uns minuts per la seva perseverant trajectòria dins i fora de la música. Amb tres anys va començar a tocar el piano, amb quatre va ser diagnosticada amb superdotació intel·lectual, amb 15 va iniciar l’equivalent a una carrera universitària musical i amb 19 ja treballava com a professora a la Universitat de Nova York. Va combinar els estudis filharmònics amb la carrera de Dret a distància i actualment també treballa com a advocada mercantil.
Paral·lelament va cursar un màster a Harvard de Relacions Internacionals, i per ella és fonamental passar temps en família. “Coordinar-ho tot és un repte, no diré que no, però és una qüestió d’organització i, bé, de desarticular en cada moment l’important”, resol.
La gallega vol que el seu disc, ‘Kaleidoscope’, “pugui viatjar en concert aquest any”
Amb 33 anys, després de tres dècades de dedicació al piano, va rebre emocionada fa unes setmanes el Grammy Llatí al millor àlbum de música clàssica 2025 per Kaleidoscope . “Aquest àlbum, sonor i també molt emocional, visibilitza creacions contemporànies de dones d’arreu d el món. Té una visió universal, ja que tots els continents hi estan representats. Una visió d’arrels, també, perquè moltes de les obres estan inspirades en el folklore de cada lloc. La meva idea era que el públic fes un viatge geogràfic amb emocions que puguin ressonar en cadascun de nosaltres per mitjà de la música d’aquells llocs”.
Després d’aquest destacat reconeixement a l’àlbum que és el Grammy, la pianista està centrada que Kaleidoscope “pugui viatjar, no només com a disc, sinó que pugui viatjar en concert”, una cosa que evidencia que els recitals de música clàssica mereixen més espai en l’escena cultural. “Hi ha un desconeixement general del que s’està fent avui en la música clàssica”, reivindica la intèrpret.
Per exemple, “ jo escolto sobretot música clàssica, però també jazz o hip-hop japonès. Tinc gustos molt eclèctics”. Sobre el nou treball de Rosalía, Dobarro recorda que va tenir un moment catàrtic quan va sortir Dí mi nombre d’ El mal querer : “Per mi va
ser una d’aquelles experiències musicals úniques. Per això li
tinc moltíssim de respecte i admiració”.
I de Lux, Dobarro explica que Rosalía ha col·laborat amb Caroline Shaw, “que és una de les compositores del meu disc i li fa els arranjaments, per exemple, a Reliquia . M’ha fet molta il·lusió veure la mà de la Caroline en alguna de les peces, perquè es nota que és ella i m’ha resultat molt curiós i molt bonic”. “M’encanta l’interès que Rosalía ha posat en la música clàssica. M’encanta tota mena de col·laboració, de fusió, de bastir ponts entre gèneres musicals diferents. Al meu disc, que és música clàssica, tens un tumbao, tens influències de la música jordana, japonesa, africana, tens alalá das Mariña”.
Dobarro explica que Catalunya guarda un lloc molt especial al seu cor. El seu primer premi en la música va ser el Ciutat de Berga International Piano Competition. I va ser durant un dels seus concerts al Palau de la Música, en què interpretava Clara Schumann, on va conèixer el seu marit, el flautista català Rubén Torres Melero. “El Palau és un auditori extraordinari i personalment té una part romàntica que el fa especial. Allà vaig conèixer el meu marit”. Anys després es van casar civilment a Mataró, abans del casament religiós a Santiago.
Dobarro treu interès a això de ser superdotada: “No és important. No és una variable en la meva vida”. I, al contrari, destaca el moment en què es va convertir en docent, i més tard en investigadora, “perquè et canvia la manera d’entendre-ho tot”.