Un resultat com el del Guggenheim Bilbao demostra que val la pena arriscar-se”, em va dir Frank Gehry durant una entrevista, el juny del 2011, al seu estudi de Los Angeles, una enorme nau de 4.000 metres quadrats, on treballaven un centenar de professionals amb una edat mitjana de 35 anys, entre desenes i desenes de maquetes a escala 1/50.
La frase que obre aquestes línies sintetitza l’esperit creatiu que ha impulsat la llarga carrera de Frank Gehry, nascut a Toronto, al Canadà, el 1928 i mort ahir a casa seva a Santa Monica als 96 anys, ja consolidat com un dels més prestigiosos arquitectes nord-americans del segle XX, juntament amb autors com Frank Lloyd Wright i Louis Kahn, però, a diferència d’ells, actiu durant el primer quart del XXI.
Gehry va néixer en una modesta família jueva. La seva mare li va obrir una primera finestra al món de les arts. El seu pare, que va ser boxejador, camioner i venedor de màquines escurabutxaques, va emigrar el 1947 a Los Angeles a la recerca de millors horitzons econòmics. El futur arquitecte, que tenia llavors 18 anys, va quedar enlluernat per la lluminositat i el caos organitzatiu de la ciutat, per la seva fragmentació, cosa que es reflectiria de successives maneres en la seva arquitectura.
“Els meus herois són els creadors que van trencar, l’important és ser un mateix”
Va cursar estudis a la University of Southern California, però molt aviat va tendir a relacionar-se amb la comunitat d’artistes plàstics. Alguns dels principals de l’època, des de Richard Serra fins a Claes Oldenburg, van ser amics seus. “Els meus herois –solia dir Gehry– són els creadors que van trencar. L’important és ser un mateix”. I això és el que sempre va fer com a projectista, i es va convertir ja fa mig segle en el cap de fila de l’avantguarda arquitectònica nord-americana.
Influït inicialment per l’obra de Le Corbusier o Wright, interessat en autors com Gaudí o Sert, bon coneixedor de la producció de pintors de diferents èpoques, com Giotto, Matisse o Morandi, Gehry va començar a concretar la seva personalíssima arquitectura per reacció contra el postmodernisme de col·legues com Moore, Venturi o Graves, en voga als anys setanta del segle passat. Si aquests autors recuperaven elements de la tradició clàssica arquitectònica, Gehry va decidir anar més enllà i reivindicar qualsevol classe de via expressiva. És a dir, comportar-se amb completa llibertat a l’hora de concebre els edificis. Estava convençut que “per ser algun dia una figura històrica has de ser algú molt del teu temps, algú que defineix i distingeix el present”.
Més que d’etapes en la seva trajectòria, caldria parlar d’evolució, guiada per un constant desig d’investigació i innovació formal. En una obra inicial com l’ Estudi Danziger (1965), veiem els ecos ortogonals del moviment modern, allà amb tocs brutalistes. Van venir després diverses cases per a amics artistes. Tot i això, abans que passessin deu anys, entre 1977 i 1978, Frank Gehry va adquirir notorietat quan va projectar la seva pròpia casa a Santa Monica, un experiment compost amb materials barats, amb què s’endinsava al terreny de la dinàmica espacial encloent una construcció preexistent en una altra, fent servir xapa ondulada, tela metàl·lica de galliner, etcètera.
El Guggenheim Bilbao va ser el seu gran do de pit, l’edifici global més aclamat del canvi de segle
Aleshores Gehry era ja un arquitecte apreciat, també criticat per la libèrrima radicalitat, cosa que feia improbable, però no impossible, que aconseguís l’encàrrec d’una gran obra posterior com el Disney Concert Hall a Los Angeles, segurament la més semblant al Guggenheim Bilbao, projectada abans que aquest museu, el 1987, però la construcció del qual es va demorar durant setze anys, fins al 2003. També el 1987, Gehry va començar el Vitra Design Museum a Alemanya, la seva primera obra europea, que, igual que el Disney, reflecteix l’aposta pels volums descompostos, dislocats, juxtaposats.
Del 1989 és el seu Peix a la Vila Olímpica de Barcelona, fruit de dues circumstàncies. D’una banda, l’ús inicial del programa de disseny per ordinador Catia, que va facilitar la construcció dels seus peculiars edificis i després va fer servir regularment a l’obra posterior. D’altra banda, la seva ja esmentada reacció al postmodernisme. El 1992 va començar a Praga la Nationale-Nederlanden, també coneguda com la torre Ginger i Fred, en memòria de la cèlebre parella de ballarins hollywoodians, un edifici caracteritzat per un cos-torre adossat en una de les cantonades, que sembla ballar sobre la vorera.
Aquestes podrien ser algunes fases de la seva evolució arquitectònica. Després van venir altres, seguint sempre una línia que parteix del moviment modern i es dirigeix cap a la descomposició, cap a un cert organicisme, com ara el que es reflecteix al Museu del Rock de Seattle, començat el 2000, o cap a una plena llibertat formal, que en un gratacel com el del carrer Spruce de Nova York es pot traduir en una façana que evoca la caiguda d’una túnica esculpida per Bernini, i en el cas de la Fundació Vuitton de París, que sembla un núvol de veles d’un vell veler. L’audàcia formal i el risc creatiu sempre com a divisa.
Als 18 anys el va fascinar la fragmentació de Los Angeles, cosa que es reflectiria en la seva arquitectura
Dit això, entre totes les obres de Gehry destaca especialment la del Guggenheim Bilbao, inaugurat el 1997. Va ser el seu gran do de pit i es va convertir en l’edifici global més aclamat del canvi de segle, capaç, més enllà de complir àmpliament el seu programa, d’impulsar la transformació terciària de tota la ciutat de Bilbao. Aquest èxit va tenir un efecte indesitjat al país, on diverses ciutats van voler replicar l’èxit bilbaí recorrent a altres estrelles de l’arquitectura perquè “les posessin al mapa” amb un edifici seu, i sovint van obtenir resultats poc rellevants, si no ruïnosos... Altres obres de Gehry a Espanya van ser el ja esmentat Peix a la Vila Olímpica de Barcelona o l’hotel Marqués de Riscal a Elciego.
Els detractors de Gehry, que també n’hi ha hagut, li van retreure el determinant component formal de les obres. És veritat que amb col·legues com Zaha Hadid, Jean Nouvel o Santiago Calatrava, Gehry va ser un dels autors més cobejats dels anys de l’arquitectura icònica, cap al canvi de segle. Tot i això, a diferència d’algun, va saber renovar sense parar l’oferta i controlar els pressupostos de les seves espectaculars obres.