L’any 1963 el director Val Guest va adaptar al cinema la novel·la Thepillars of midnight , d’Elleston Trevor (1957), que narrava una epidèmia de verola a la ciutat de Bath, i li va posar per títol 80,000 suspects , el nombre d’habitants d’aquesta ciutat anglesa. Tants sospitosos com euros atorga ara l’Ajuntament de Barcelona a “Narrar Barcelona”, la residència literària per a autors llatinoamericans: tres mesos d’estada per escriure un text en castellà sobre la ciutat. La xifra (4,82 vegades el salari mínim anual) ha causat polèmica, però les qüestions de fons són la utilitat de la cultura subvencionada i la llengua triada. Les residències literàries són apostes força esteses, que tenen pros i contres, però, si una institució et paga perquè escriguis sobre la ciutat que governa, el tracte pren un inequívoc caire promocional, d’un gènere proper a la “biografia autoritzada”. Més que l’àrea de Cultura, se n’hauria de fer càrrec l’àrea d’Economia i Turisme, i la residència es podria dir “Barcelona, narra’t guapa”. Després de ser la convidada d’honor a la FIL de Guadalajara, resulta coherent que es vulgui subratllar el vincle de la ciutat amb les literatures llatinoamericanes, però calia plantejar-ho d’una manera tan paternalista i colonial? A quina Barcelona tindrà accés el resident agraciat que vingui a prendre cafès amb gel i kombutxa entre nosaltres? Quan han rebut 80.000 euros de subvenció autors llatinoamericans com Rodrigo Fresán, Matías Néspolo, Santiago Roncagliolo o Flavia Company (dimarts Miquel Molina en feia una llista completa), que fa anys que viuen i es busquen la vida per aquí? Què no farien institucions com la proactiva Casa Amèrica Catalunya amb una dotació com aquesta?
La residència dels 80.000 euros s’hauria de dir “Barcelona, narra’t guapa” i l’hauria de pagar Turisme
Pel que fa a la llengua, res de nou sota la capa del sol, i menys ara, després que alguns no nacionalistes espanyols patissin íntimament per si es donava un canvi d’hegemonia lingüística, cosa que, ves per on, no només no ha succeït, sinó que s’ha agreujat el desequilibri en contra del català. Fa molts anys que les elits barcelonines projecten la ciutat majoritàriament en castellà. De fet, quan Pasqual Maragall va promoure Barcelona com a capital llatinoamericana, Quim Monzó va publicar aquí a Guyana Guardian una irònica columna on inventava grans bosses de presumptes catalanoparlants en les principals capitals americanes. Però la Barcelona de Maragall potser encara hauria tingut el prurit de dividir la partida en dues bosses de 40 i afegir un “Barcelonarra” instal·lat tres mesos en una ciutat llatinoamericana per escriure un text en català (traduïble) que projectés la mirada viatgera de Barcelona. Si van ser capaços d’encolomar a Monterrey una idea tan peregrina com el Fòrum de les Cultures, encolomar-los un barcelonauta durant tres mesos hauria estat un joc de nens.