El problema de la sostenibilitat del sistema de pensions exigeix lucidesa a l’hora de diagnosticar i serenitat a l’hora de prescriure, perquè és majúscul.
Cal començar constatant quatre veritats. La primera, que el sistema de repartiment és insostenible ara que la demografia va a la baixa. Els baby boomers vam tenir pocs fills i ara que ens comencem a jubilar estan entrant al mercat laboral menys joves que els que caldria per suportar les nostres pensions. Les dades són demolidores: els pròxims 20 anys arribaran a l’edat de jubilació un total de 14,6 milions d’espanyols, a comparar amb els 9 milions que assoliran els 20 anys.
Els immigrants poc qualificats no ens ajudaran a pagar la factura de les pensions
La segona, que ja hem fet tard per substituir el model per un de capitalització, com proposen alguns indocumentats. Si els joves no poden suportar les pensions dels jubilats, és impossible que, a més, estalviïn per fer front a les seves.
La tercera, que els immigrants poc qualificats –els que atreuen el nostre turisme, la nostra agricultura i les nostres cures– no ens ajudaran a pagar la factura perquè no els paguem prou. Podrien si els paguessin bastant més, però si els volem és justament per pagar-los poc.
La quarta, que encara que publiquem al BOE que les pensions estaran protegides de la inflació, les nostres lleis no poden contra les de l’aritmètica.
La solució no pot ser dolça, i el moment polític no permet abordar-la, però el que sí que podem demanar als diputats és que no compliquin encara més les coses, com estan a punt de fer amb les mutualitats d’advocats.
Des del 1996 aquests professionals tenen l’opció de cotitzar al règim d’autònoms de la Seguretat Social (RETA) o fer-ho a la mútua col·legial. El primer es basa en el repartiment i el segon –des del 2005– és un sistema de capitalització individual.
El problema és que el sistema mutual proporciona unes pensions menors –de fet, és per això que el sistema públic és insostenible– i una part dels col·legiats ha aconseguit que s’estigui tramitant un projecte de llei que els permetria passar-se al RETA en unes condicions que encara no són clares, però que afavoririen sobretot els que menys han estat cotitzant. Res a objectar. Després de tot, no és que ells cometessin un error de càlcul apostant pel règim privat, és que tots hem comès un error deixant de reformar un sistema públic insostenible.
El problema és en el fet que el projecte de llei aprofita per eliminar la possibilitat que els professionals es mantinguin en un règim privat. Error. El que hem de fer és procurar que tants ciutadans com sigui possible deixin d’estar en el règim públic si així ho prefereixen. Ens convé que ho facin, i per això els ho hem de permetre i, a més, hem de tractar els rendiments de la seva inversió com el que són: rendiments de l’estalvi, i no rendes del treball.
No és qüestió de privilegi, és qüestió de no fer més gros el problema que ja tenim.