Potser un dels records més vius per a Porcar, dels seus primers anys al Dakar, era la gana
José Antonio Ponseti, 'Quan érem pilots'
------------------------------------------
Veig com Isidre Esteve (53) va d'aquí allà a cavall de la seva cadira de rodes, va com a cal sogre i mai millor dit, ja que li visitem a la seva llar, a Oliana.
Rabent travessa la cuina i apareix al rebedor, i des d'allà surt al gimnàs en el qual es passa un parell d'hores, diversos dies a la setmana, obeint les instruccions de Lidia Guerrero, que va ser la seva preparadora física i avui és la seva parella, i al final del trajecte desemboquem al bonic jardí des de la gespa del qual contemplem les serres limítrofes.
Allà, els demano una pausa.
–De què vol parlar? –em pregunten tots dos.
Lidia Guerrero i Isidre Esteve posen al jardí de la seva casa a Oliana, a finals de novembre; la parella lidera diversos projectes socials, com la Fundació Isidre Esteve i el Centre Pont
I jo els proposo que parlem de la vida, de la seva, de com s'han reconstruït a si mateixos des d'aquell accident del 2007 que havia postrat a Isidre en aquesta cadira, de com han creat aquest exemplar equip de feina que persegueix els seus anhels, de com van aixecar la Fundació Isidre Esteve per a l'ajuda dels discapacitats o el Centre Pont per atendre les víctimes de violència domèstica.
–Bo, tot això és molt llarg –respon Isidre Esteve.
I llavors li proposo de parlar de l'amor que es professen.
En cap moment no ens plantegem: ‘Però quin desgraciados que som’”
(...)
L'amor, doncs: Isidre Esteve i Lidia Guerrero m'expliquen que s'havien conegut a finals dels 90, en una concentració d'enduro a Prats de Lluçanés.
–Jo anava a entrenar-me i ella treballava amb Miki Arpa, provant coses –diu ell–. En algun moment vaig veure Lluita i em vaig sentir com un tipus rar, i llavors em vaig dir: ‘Bo, això no va amb mi’, i allà va quedar tot.
Bé, allà anava a quedar tot fins al 2004, que és quan van tornar a creuar-se, ara al Dakar, i llavors Isidre va patir una caiguda i se'n va fastiguejar una de lumbar i Lluita li va gestionar una recuperació miraculosa perquè abordés l'etapa de l'endemà.
–I jo em vaig despertar i vaig dir: ‘Bo, ni tan malament’. I ja vaig decidir que havíem fet un bon fitxatge.
I del fitxatge a l'amor van passar un parell d'anys. I ja eren parella quan va venir El Accidente.
(Amb majúscules i cursiva).
Lee tambiénIsidre Esteve: “Lo que menos me preocupa es volver a andar”
De l'accident ja s'ha escrit molt, només recordaré que Isidre Esteve va quedar postrat a la cadira de rodes i Lluita, en la rehabilitació, li va plantejar anar a pams, “amb objectius assumibles”:
–En cap moment no pensem: ‘Quins desgraciats som’. Li vaig dir: ‘A veure si aconseguim que surtis de l'UCI’. I al superar aquella fase: ‘A veure com t'espaviles amb la cadira’. I després: ‘A veure si puges i baixes del cotxe’. Jo el que volia és que fos una persona independent, que es pogués dutxar. No mirem mai a llarg termini, ens hauríem estavellat.
-En l'hospital tens molt de temps per pensar –diu ell–. Desgraciadament, quan estàs allà, en aquella habitació, estàs malament. Però així és com comences a veure i valorar realment les coses de la vida: és una situació límit. Jo vaig pensar que m'anava a morir. Vaig estar tres mesos a l'UCI de Vall d'Hebron. No arribava mai una notícia bona. I sentia com els metges parlaven entre ells, creient que jo no era allà, però que jo era allà, i em deia: ‘Ara vull viure’. I eren les dues, les tres i les quatre de la matinada i titil·laven els pilots de totes aquelles màquines, tic, tic, tic, tic, tic. I un dia i dos i deu i vint i seixanta. I després d'un altre dia, em deia: ‘Tot el que vingui ara serà de puta mare’.
Mentre els metges parlaven, jo em deia a mi mateix: ‘Jo el que vull és viure’”
Van sortir al final de l'UCI i de l'hospital, i llavors se'n van anar a casa i Lluita va prendre el comandament de la situació i jo li pregunto:
–Fins aleshores, vostè havia estat preparadora física. Entenc que va haver de reformular-se.
–El primer que vaig fer va ser cridar a Albert Llovera (un altre magnífic pilot que havia quedat discapacitat el 1985, després d'un accident mentre esquiava) i fer-li un interrogatori. I després me'n vaig anar a l'institut Guttmann per parlar amb els fisioterapeutes i veure com treballaven allà. I després vaig aplicar el meu coneixement.
Aleshores, la casa que avui ens acull a penes estava en construcció.
Isidre Esteve i Lidia Guerrero, al saló del seu casa
–Fixi's –ironitza ara Isidre Esteve–: jo l'havia planificat a una sola planta per si algun dia em passava alguna cosa... En l'època l'accident, la casa era al xassís. I els operaris se'n van anar perquè pensaven que m'anava a morir i no anaven a cobrar...
–I acabem a la meva casa –diu Lluita–: un duplex en el Walden de Esplugues sense ascensor ni res. Vaig haver de trucar a Alfonso, un company de feina. Alfonso va posar unes rampes perquè Isidre pogués entrar. I vaig comprar un matalàs inflable perquè el dormitori era en la planta de dalt i no podíem pujar. Vam estar molts mesos dormint en aquell matalàs.
–I un diumenge al matí ens despertem i el matalàs s'havia punxat. Érem a terra i no em veia capaç de pujar a la cadira i Lluita no podia aixecar-me. I sap el que ella va pensar? Com a Lluita llegeix molt i tenia una prestatgeria plena de llibres, muntem una escala amb els llibres a terra i així vaig pujar. Dues hores vaig trigar a asseure'm a la cadira.
Lee tambiénIsidre Esteve, el saltador de obstáculos
Eren bons llibres, riem.
–Cada dia era una aventura –diu Lluita, i es recorda plorant de felicitat mesos més tard, quan Isidre es pujava a un cotxe i havia anat a buscar-la a la feina–: Com una parella normal!
Els proposem que parlem de la vida, de la seva fundació i de l'amor que es professa l'un a l'altre
I recorda el dia en el qual KTM els va convidar per uns dies al Parador de Bayona i van sortir a fer un tomb pel penya-segat i...
–Gairebé ens matem –diu Lluita–. Tot eren pedres i roques i una altra parella, al veure'ns sobre aquell penya-segat, amb el mar a baix, va venir a renyar-nos: ‘A veure, xavals, esteu bojos o què?’.
–I penso: ‘Si el mires des d'un foradet, doncs t'adones que allò no era normal’. Nosaltres som col·lagen. Amb Lluita, fins al final del món.
I en això caminen ara.
Si Lluita té un compromís a Barcelona i Isidre ha de viatjar a Madrid, cada un surt de casa quan li toca: Isidre s'aixeca al seu cotxe i arriba a l'aeroport i d'allà, a l'avió i on sigui.
–La seva autonomia, això és clau.
–Físicament, com es veu vostè ahora?–le pregunto.
–Em faig gran.
–Però si hagués d'aixecar-se a la cadira des de baix, necessitaria l'escala de llibres?
–Home, això no faria falta. Això sí, de vegades Lluita m'esbronca, em diu: ‘Posa't dret, que t'has inclinat massa’. I té raó, clar que sí, que jo soc un presumit.
(D'aquí a unes setmanes, Isidre Esteve torna al Dakar).
