Maons nous cobreixen la ferida d’artilleria d’un bloc de pisos a Duma, als afores de Damasc. Els sirians omplen els carrers entre el mar de ruïnes en què es va convertir el país després de 14 anys de guerra, un punt i final que va arribar fa just un any amb la sortida de Baixar al-Assad.
Més de cinc dècades de règim baasista que es van evaporar en tan sols onze dies, en una rebel·lió liderada per l’ Organització de l’ Alliberament del Llevant (HTX, per les sigles en àrab). Els rebels van entrar a la capital de Síria amb turbants i kalàixnikovs, mentre els soldats de l’exèrcit es desprenien dels uniformes i el dictador fugia a Moscou amb avió.
Un any després, aquests milicians patrullen els carrers amb nous vestits i cotxes d’alta gamma regalats per Qatar. El seu líder, Ahmed al-Xaraa, també va abandonar el seu nom de guerrer, Al-Julani, i el seu passat com a islamista radical. El nou president ha passat de tenir una ordre de crida i cerca de la CIA a donar discursos a les Nacions Unides i fer broma amb Donald Trump a la Casa Blanca.
Però a la Síria arrasada per les bombes costa molt més de girar full. “Encara tinc malsons amb la presó”, diu Salih al-Hajeh, un dels milers d’habitants de Duma, detingut el 2018, i que va passar per la presó de Saidnaia. El penal, avui buit, es va convertir en el macabre exemple del sistema de tortures del règim d’Al-Assad.
Milers de persones van desaparèixer en cel·les massificades, on la violència extrema formava part de la rutina. Les xifres oficials asseguren que més de 100.000 sirians continuen en parador desconegut, però el nombre podria ser molt més alt i impossible de comptabilitzar. Només al carrer d’en Salih, quatre pares de família van sortir per la porta un dia i mai més no van tornar. Els últims mesos, s’han trobat desenes de fosses comunes; milions d’ ossos sense nom.
Ell va sobreviure fins que el van alliberar. “Quan vaig sortir, havia perdut la veu, tenia dificultats per moure’m i tenia dolor constant”, assegura. Les seqüeles de la tortura es llegeixen en la seva primesa, una coixesa lleugera i una mirada que s’extravia cada pocs segons. “Quan vaig tornar a casa, durant gairebé tres dies no vaig poder reconèixer ningú: els havia oblidat”. La dona i els tres fills tampoc no van creure al principi que fos el mateix home.
“Vull tornar a la normalitat, però no puc”, diu en Salih, detingut i torturat pel règim
La tornada a la vida tampoc no és fàcil. “Vull tornar a la normalitat, però no puc”, diu. El dolor li impedeix treballar, però s’aferra a l’esperança de veure els fills sans i “la gent alegrant-se’n”. “Abans no podies fer res: podien arrestar-te sense motiu. Ara les coses estan molt millor”.
La Nawal, també de Duma, no va tenir tanta sort. Viu en una única habitació amb els tres fills. Una fotografia de carnet del seu marit, l’ Eid, penja d’un mirall, sota les esquerdes de la paret de casa, bombardejada dues vegades durant la guerra. Pels forats es cola l’aire, i la pluja fa que es desprenguin trossos del sostre.
El marit va desaparèixer quan estava embarassada d’un mes. “Em dol perquè el meu fill més petit, que no va conèixer mai
el seu pare, em diu ‘mama i papa’”, diu. “Jo treballo i proveeixo
sola per als meus fills”, assegura. “Tant de bo el seu pare fos aquí per veure’ls”.
Més del 90% dels sirians encara viuen sota el llindar de la pobresa, malgrat la retirada de la majoria de sancions econòmiques que pesaven sobre la dictadura. Per organitzacions com ara l’ Associació Benèfica per a l’ Auxili dels Necessitats de Duma, és molt més fàcil assistir a la població sense la pressió de la policia del règim.
“Ja no hi ha restriccions per investigar les desaparicions o per a les famílies que busquen ajuda”, diu el director del grup, Mahjub al-Bali, que també reconeix que encara hi ha problemes: “Pateixen una pobresa extrema. Ningú no dona suport a les famílies de persones desaparegudes, excepte nosaltres”, explica. “ Parlem amb comerciants per donar-los suport amb despeses mensuals i ajuda material”.
Tot i això, la majoria de les 350 llars que van cada dia a les oficines d’Al- Bali continuen tenint moltes preguntes. “Les institucions governamentals no han fet un cens complet de la ciutat, de manera que no hi ha una xifra exacta de desapareguts”, diu, i nega que hagin rebut ajuda del Govern
fins ara.
Més de 100.000 sirians continuen en parador desconegut, però el nombre podria ser molt més alt
Síria encara té una llista infinita de ferides per guarir. Altres barriades del país continuen desolades, habitades pels fantasmes dels que van morir i dels nou milions que van abandonar el país.
Tot i això, els mercats del centre de Damasc viuen un optimisme inimaginable el 7 de desembre del 2024. Les banderes de la nova República Àrab onegen a tots els comerços i cases. “Almenys tenim llibertat”, diu un botiguer que fabrica caixes de fusta i alabastre amb l’àguila del nou escut. Tot i que la immensa majoria lloa el Govern d’ Al-Xaraa, les minories religioses han experimentat cicles de violència, que han causat almenys 10.000 morts l’últim any. Un teixit social que trigarà dècades a recompondre’s, però que avui se centra a celebrar la seva llibertat.
