La Constitució viu, el seu esperit s’ha perdut

La Constitució del 1978 compleix 47 anys aquest 2025, i s’equipara així en termes de longevitat amb la del 1876, que es va promulgar quan va iniciar el seu regnat Alfons XII i es va derogar arran del cop de Primo de Rivera, la qual cosa no li ha impedit, fins ara, ser la que havia estat més temps en vigor. La llarga vida de la nostra Constitució del 1978 és sens dubte una bona notícia, atès que regula i protegeix la vida dels espanyols des de la recuperació de la democràcia, i que ha estat ja durant gairebé mig segle una eina de convivència clau en el que es considera el període més pacífic i pròsper de la història del nostre país.

La Constitució és un motiu d’orgull compartit per als espanyols, i així ho testifiquen les enquestes. En la publicada pel CIS el novembre de l’any passat obtenia una qualificació mitjana de 6,07 punts sobre 10, que en termes absoluts potser pot semblar baixa, un simple aprovat, però no ho és si la comparem amb les que reben altres institucions o textos fonamentals de l’ Estat. És més, el 73,1% dels enquestats en aquella ocasió van assegurar que la Carta Magna els mereixia la mateixa con­fiança que cinc anys enrere.

Per desgràcia, aquesta última percepció popular no es correspon amb l’evolució de la nostra escena política, caracteritzada per la lluita irreconciliable entre els principals partits, en un clima d’acarnissament que sembla no conèixer límits, i que en tot cas contradiu i lesiona la funció prioritària que s’atri­bueix la Constitució en el seu preàmbul: garantir la convivència democràtica dels espanyols. Podríem per tant afirmar que la Constitució segueix viva, en vigor des del 1978, però també que el seu esperit fundacional s’ha perdut o es manifesta amb molt rara freqüència.

No estem parlant d’una cosa que hagi passat de la nit al dia. Al contrari, ha anat treien el nas i consolidant-se al llarg dels darrers anys, sense que els actors polítics més rellevants hagin volgut o sabut posar fre a una deriva tan perillosa. Els títols dels editorials que hem dedicat a l’aniversari de la Constitució d’ençà que va començar aquesta dècada integren una sèrie desoladora: “Tensions el dia de la Constitució” (2020), “Frenar el descrèdit de la democràcia” (2021), “Un dia de la Constitució amb ombres” (2022), “ Del consens a la divisió” (2023) i “El maltractat esperit constitucional” (2024).

La conjuntura actual no està exempta de complicacions, però molt menys ho estava la de la segona meitat del decenni dels setanta del segle XX, quan, ja en vies de desmantellament el règim franquista, i entre enormes tensions que enfrontaven els poders del vell règim amb els del nou, l’anhel col·lectiu de canvi i democràcia es va sintetitzar en una Constitució que obria la porta del futur. I que va ser redactada conjuntament per un grup de persones d’ideologies tan dispars com la dreta d’origen franquista, el centre, el socialisme, el comunisme o el nacionalisme català.

L’element clau va ser llavors la voluntat de consens, en la convicció que només mitjançant el diàleg, la transacció i la renúncia a aspectes ideològics molt estimats per a cada una de les tendències polítiques citades en el paràgraf anterior, i només sobre aquetes bases, podia cristal·litzar un text que recollís un esperit de convivència compartit com el de la Constitució, que tan bons resultats ens ha ofert d’ençà que es va promulgar.

Però per a molts polítics avui amb comandament el consens és quelcom poc menys que proscrit, com si en els diferents extrems de l’arc polític ja no es compartissin uns valors ètics i cívics essencials. La lluita contra el rival ha assolit tals nivells d’aferrissament que la simple idea de consens, lluny de semblar un objectiu plausible, molts ja l’associen a un símptoma inadmissible de debilitat. Tanmateix, un país no pot avançar si li falta un mínim consens. I, pel que fa a la Constitució, que és el que aquí ens ocupa, aquesta falta de consens mínim impedeix d’abordar canvis en l’articulat. Malgrat que són cada dia més i més necessaris. Perquè la societat no para de créixer i d’evolucionar, enfrontada a nous desafiaments. Mentrestant, i a causa d’aquesta persistent pulsió caïnita, la Constitució continua sense posar al dia el seu redactat original –tret d’uns quants retocs, de vegades forçats per instàn­cies comunitàries–, i està cada dia més encotillada. Continua sent un instrument indispensable, però no se li permet adequar-se al present, mentre s’ataca diàriament l’esperit que la va fer néixer.