José Encina, Joan Montoya i Rufo Galán tenen la feina de més altura de Barcelona i de tota la Península. Poca gent al món pot presumir de tenir el seu despatx a 151 metres sobre el nivell del mar. I allà a dalt s’estan ells cada dia fent funcionar la grua d’última generació amb què acabaran la construcció de la torre de Jesús, la que ja ha convertit la Sagrada Família en l’església més alta del món. Han treballat en la cobertura de la nau central, en la construcció i coronació de les torres dels Evangelistes, la de Maria... I aquests dies han iniciat la col·locació dels braços de la gegantina creu a 170 metres. Sempre amb Barcelona als peus.
La seva jornada arrenca a primera hora del matí en un dels dos patis de materials, el de la cantonada de Marina i Provença. Allà, Jaume Oromí, l’encarregat d’obra, distribueix els grups. Un dia habitual, treballen a les obres de la Sagrada Família entre 130 i 140 persones. Ara els dos principals focus són la torre de Jesús i la capella de l’Assumpta, al carrer Provença. Estan construint el que és un dels monuments més visitats del món i la seva activitat ha de ser compatible amb l’entrada dins de la basílica de 1.500 persones cada hora. Cada dia.
Des del nivell de carrer pugen a la cabina amb tres muntacàrregues i 20 metres d’escala vertical, vint minuts
La Sagrada Família funciona com un complex engranatge
en què tot ha d’encaixar. Si algú falla, la cadena es trenca. “La grua no para ni deu minuts en tot el dia; l’activitat és contínua”, explica Joan Montoya. Ells pugen el material o les peces –siguin vidres, formigó o plafons de fins a 26 tones– que són a la cota 0 (nivell de carrer), fins al punt requerit, a 30, 54 o 170 metres d’ altura, segons va avançant l’obra. La seva feina requereix cap fred i molta precisió. Altres especialistes, sovint escaladors, són els encarregats de rebre el material i fixar-lo a l’estructura. I tornar a començar.
No saben el que és el vertigen. A les vuit del matí els gruistes inicien l’ascensió. Des del nivell de carrer fins a la cabina de la grua més alta –a 151 metres– triguen uns vint minuts. Tenen diverses opcions d’accés. L’habitual implica tres muntacàrregues amb què van guanyant altura fins a arribar a la passarel·la metàl·lica ubicada a 130 metres. Aquest passadís amb baranes uneix la torre de Jesús amb la grua. Des d’aquí, salven els últims vint metres en vertical –uns sis pisos– fins a la cabina per l’escala de la mateixa grua. “Hi ha sistemes de seguretat, no pots caure al buit, tot està controlat”, asseguren.
Tenen la millor vista de Barcelona i de molts quilòmetres al voltant. Des d’aquí, s’imposa el blau del mar, també les muntanyes del Montseny, el Tibidabo i Montjuïc es fan petits. Veuen el constant passar d’avions i la seva suau ascensió cap a l’aeroport. La quadrícula barcelonina apareix nítida. Gairebé no se sent res. “Veiem de seguida quan hi ha un incendi”, diuen. També veuen les tempestes acostar-se, les imponents cortines de boira o l’aire saharià.
Faci fred o calor, estigui ennuvolat o plogui, ells pugen a la cabina. Sempre ben equipats i amb una motxilla per al que
puguin necessitar. “El que ens condiciona és el vent fort
i les tempestes elèctriques”, expliquen. La pitjor experiència la va viure en José fa més de deu anys, quan un llamp va descarregar a la grua: “Vaig sentir una gran explosió darrere meu, el llamp va baixar fins al terra i va cremar un quadre elèctric; a mi no em va passar res”. Va quedar en un ensurt. L’endemà, tornada a les altures.
“No és una feina monòtona, cada dia és diferent”, coincideixen els tres. Hi ha dies especials, per significatius, com ara la coronació de les torres o la col·locació de l’estrella de Maria o, ara, dels braços de la creu de Jesús. “Però cada maniobra requereix tota l’atenció, movem material molt a prop de les torres i d’elements delicats”, manté Galán.
El tancament de la coberta principal va ser un dels moments emotius. La grua principal, que pesa 330 tones, està fixada precisament a la plataforma que hi ha sobre aquesta nau, a 54 metres d’ altura. És una grua d’última generació que es va muntar el maig del 2024 per culminar la torre de Jesús i després servirà per acabar la façana de la Glòria. Els tres gruistes es van formar a Alemanya per aprendre a fer-la funcionar. La ploma es mou en vertical –els braços horitzontals envaeixen més espai– i quan la grua està desplegada al màxim arriba als 202 metres d’ altura. A la cabina, els gruistes estan en contacte permanent amb el cap d’obres i una caixa negra grava tots els moviments a temps real.
Si el 2005 hi van arribar a haver sis grues a la Sagrada Família, ara l’obra avança amb tres a tot ritme. La segona, al costat del carrer Provença, té la cabina a 47 metres d’ altura i n’hi ha una tercera a la façana del carrer Mallorca i a què s’ha incorporat un nou gruista, Alberto García.
