Jordi Basté: “‘Pla seqüència’ és un format que no s’havia fet mai en televisió”

Jordi Basté torna dijous 11 a la televisió amb Pla seqüència (La 2Cat, 22 h), un nou format d’entrevistes que acompanya cada protagonista durant 55 minuts seguits amb l’objectiu de mostrar-lo tal com és, sense talls ni filtres. El debut arriba amb un convidat d’excepció: Iñaki Urdangarin. El seguirà Joan Laporta i després, entre els 12 convidats previstos inicialment, Emma Vilarasau, Lluís Llach, Núria Picas, Sergi López i Nina.

Recuperar l’entrevista pausada i profunda és l’objectiu de Pla seqüència?

Sí. La idea és conèixer més la persona mentre ens movem amb ella, sense estar tancats en un plató ni en un espai estàtic. Tot passa en una sola presa i això obliga a no parar en cap moment. I tot el que es grava surt tal qual. Aquesta continuïtat dona un tipus de veritat que costa molt d’aconseguir en un format més convencional, i crec que és el que fa especial el programa.

I com es gestionen els imprevistos, els silencis...?

Alguna vegada agafem un camí que no era el previst o ens deixem portar per la situació, però la conversa acaba trobant el seu lloc. Cada convidat tria l’espai on comencem i això ens ajuda molt: amb Vilarasau, per exemple, iniciem la conversa al monestir de Sant Cugat i d’allà passem al claustre, sortim al carrer, pugem al cotxe… Tot flueix en moviment.

Tècnicament deu ser molt complex.

Molt. Anem amb una sola càmera que no s’atura mai però que va passant de mans perquè el pla continuï. Quan pugem escales o entrem en una casa, hi ha algú anticipant el nostre pas. És un esforç enorme i per això al final de cada programa incloem uns minuts de making of , perquè es vegi com s’ha fet tot plegat i la dificultat tècnica que comporta.

Vostè presumeix que es tracta d’un format innovador.

Sí, perquè no s’havia fet mai en televisió: 55 minuts en un pla seqüència amb una entrevista en moviment. Altres periodistes haurien fet versions diferents d’una conversa així: una entrevista més informativa si fos Silvia Intxaurrondo, o un muntatge d’una entrevista més llarga si fos Jordi Évole. Aquí no hi ha muntatge: és tot el temps real, i això marca el to. Tècnicament és espectacular. L’equip camina enrere, entra en cotxes, passa per grues… I també el so és impecable, fins i tot en llocs complicadíssims com les catacumbes del teatre de Vilanova amb Sergi López. És un esforç enorme.

Va ser difícil convèncer Iñaki Urdangarin per venir al programa?

Sí, perquè feia temps que no volia parlar. Un dia li vaig dir que potser aquest era un bon moment per explicar com està ara. Li vaig oferir que ell introduís del passat el que volgués, que parlés del futur si volia, però que el punt de partida fos com es troba en el present. La conversa gira molt entorn de sentiments, sensacions i sobretot de la solitud que ell sent. Va estar mil dies a la presó, i jo ho puc confirmar perquè el vaig anar a veure dues vegades. A Brieva, que és una presó de dones, estava totalment aïllat. Allà es va reinventar i ell vol explicar com ho va viure.

Creu que la imatge que en resulti serà diferent de la que la gent espera?

Segurament sí. Però jo mateix li dic que hi haurà qui pensarà que l’estic blanquejant. Però no és això: és parlar amb una persona que ha estat sola molt de temps i que només podia conversar amb els funcionaris o amb la poca gent que el visitava. És duríssim. A qui busqui morbositat, venjança o temes relacionats amb el rei emèrit, no ho trobarà, perquè ell no vol anar per aquí. El que explica és com es troba ara, després d’haver tocat sostre i haver caigut amb força.

Hi ha cap frase o anècdota que li hagi quedat especialment gravada?

Ell diu que no guarda rancor, i ho repeteix amb convicció. També vull destacar que ell no va posar línies vermelles, només em va avisar que, si burxava massa en coses del passat que ell no volia tractar, simplement diria que no en vol parlar. I que, com a detall sorprenent, fa tota l’entrevista en català. Tot i haver nascut al País Basc, sempre ha estat vinculat a Catalunya i sempre ha parlat en català, i això acaba donant un to molt natural a la conversa.

El segon programa és amb Joan Laporta. Què en podrem veure?

Un Laporta que no hem vist mai, que parla de la seva vida a l’escola, de la família, de la relació amb el sogre –que tenia idees polítiques molt diferents de les seves–, de la relació amb els fills... Quan acabem, ell mateix admet que s’havia oblidat que hi havia una càmera. Del Barça vam parlar molt poc. El gruix és personal i sorprèn molt: s’entén d’on surt el seu lideratge i com s’ha anat construint.

Com viu formar part de la nova etapa de La 2Cat?

És una mica la sensació de quan vaig arribar a RAC1: ganes de fer coses i consciència que el procés serà lent. TV3 és un monstre magnífic que ha fet una feina extraordinària per la llengua i la cultura, però hi ha espai per una altra manera de fer televisió. Amb TVE va ser tot molt fàcil: els vam plantejar el format i de seguida van dir que sí. Aquesta llibertat ha estat clau per tirar endavant un format que, sincerament, no s’havia fet mai.