La Barcelona metropolitana té tres milions i mig d’habitants i cadascun passa cada dia per diferents estats d’ànim que condicionen la seva relació amb el món. Això implica que existeixen tantes Barcelones com persones que hi viuen, multiplicades pels successius moments emocionals. Així doncs, es compten per desenes de milions, probablement, les opinions barcelonines sobre la mateixa ciutat.
La decisió municipal d’arribar “amb tot” a la FIL de Guadalajara sintonitza –sempre o a estones– amb les persones que comparteixen la idea que Barcelona ha de ser una ciutat oberta que miri més enllà de l’entorn més immediat. En un món cada vegada més competitiu, les ciutats globals han d’atendre múltiples focus. Europa ha de continuar sent una prioritat, però els vincles històrics amb països com Mèxic i l’Argentina, i els més recents amb l’ Equador o Colòmbia (d’on venen molts dels immigrants que arriben avui a Barcelona) conviden a reforçar la diplomàcia transatlàntica.
En aquest grup de barcelonins, hi ha un subgrup que estarà encara més orgullós de l’èxit barceloní a la FIL: són els que
tenen una especial afició a la literatura llatinoamericana i recorden amb orgull els anys en què la ciutat va acollir els gegants del boom. Serien, en qualsevol cas, persones que consideren el castellà com la seva llengua pròpia o com una de les seves llengües pròpies. O que, almenys, el veuen com una de les seves pàtries literàries.
Pels barcelonins que s’ajusten a aquests dos supòsits, el balanç de la fira podria oscil·lar entre el notable i l’excel·lent. L’acollida de crítica i públic ha estat entusiasta, amb moments àlgids com els que han viscut els novel·listes Eduardo Mendoza, Javier Cercaso Xavier Bosch i la tumultuosa compareixença del cantautor i poeta Joan Manuel Serrat, que ja hauria de ser un ferm aspirant a guanyar algun any el premi Cervantes.
La inauguració del pavelló barceloní, que simula una plaça de la ciutat
Alhora, autors i autores que escriuen en català i que han format part de la selecció de la comissària Anna Guitart han tingut la possibilitat d’arribar a nous lectors gràcies a la traducció de les seves obres a l’espanyol; en alguns casos, amb molt bones vendes, com es pot llegir a l’article de Lara Gómez. Per un motiu o un altre han faltat autors molt rellevants tant en català com en castellà, però la percepció entre els assistents i els periodistes locals consultats és que Barcelona ha seduït no només amb la seva literatura, sinó també amb la posada en escena: el pavelló és elegant i operatiu, les exposicions molt cuidades i els concerts, de perfils diversos, han connectat amb el públic. No hi ha anat Rosalía, però s’han pogut escoltar des de les propostes més populars de Rigoberta Bandinio Love of Lesbian fins a una exquisidesa com la de la pianista Lucía Fumeroi l’estudi visual Desilence.
Reforçar Casa Amèrica Catalunya és una de les mesures per prolongar l’èxit de la FIL
Una presència rellevant a la FIL ha estat la del festival KM Amèrica, un esdeveniment organitzat per Casa Amèrica Catalunya i Biblioteques de Barcelona que ja ha fet quatre edicions. Les seves presentacions van omplir els aforaments, una a càrrec de Juan Pablo Villalobos, representant de l’excel·lent generació de novel·listes llatinoamericans que viuen a la capital catalana i que no ha tingut la visibilitat necessària a la fira.
Quins han de ser els pròxims passos de Barcelona per consolidar aquesta obertura al continent americà i perquè l’esforç fet en la FIL no caigui en un sac foradat? Casa Amèrica és, precisament, un dels pilars d’aquesta aposta. La institució té una seu indigna en un entresol de l’ Eixample, però tant la Generalitat com l’Ajuntament semblen decidides a millorar-ne la ubicació. El mateix alcalde, Jaume Collboni, va fer un apart durant la fira amb la directora de Casa Amèrica, Marta Nin, per garantir-li que el tema està en via de solució.
Mantenir una presència significativa en successives edicions de la FIL és una assignatura que té al davant Barcelona, com també augmentar la presència en altres mostres del continent. També és prioritari reforçar la col·laboració científica i tecnològica, cosa que ha començat a fer-se a la FIL. En l’àmbit concret de la quàntica, Llatinoamèrica és un terreny ideal per al desplegament del potencial barceloní, ja que només unes quantes ciutats europees –entre les quals no consta Madrid– estan al seu nivell. Els festivals literaris barcelonins també són una bona plataforma per mantenir transitat el pont entre la ciutat i Amèrica. I, per què no, es podrien trobar maneres de captar l’atenció de la creixent comunitat llatinoamericana de Madrid.
No s’ha d’oblidar la beca creada per l’Ajuntament perquè un escriptor llatinoamericà escrigui cada any in situ sobre Barcelona, amb un cost anual de 80.000 euros. Cal veure com es resoldrà aquesta interessant iniciativa. S’ha expressat la por del fet que els escollits escriguin relats propagandístics per a més glòria del discurs oficial. Tot i això, no sol ser el cas en aquesta mena de programes. El 2003 Siri Hustvedt i Paul Auster van viure al Gòtic becats per la Generalitat, i als seus següents llibres ni tan sols van esmentar Barcelona (ella va citar de passada Madrid).
Els perfils dels novel·listes llatinoamericans de prestigi susceptibles d’acollir-se a la beca no són els d’algú que escriu per a més glòria del seu amfitrió. No és l’estil de la nova generació d’escriptors d’ Amèrica Llatina, que avui firma foscos relats de la Barcelona hostil i precària, com algun de Villalobos o l’última i excel·lent novel·la de la xilena Paulina Flores, La próxima vez que te vea, te mato (Anagrama).
És improbable que un dels futurs becats escrigui per a més glòria de la Barcelona oficial
Així es narren avui les ciutats. A la FIL, Sergio Vila-Sanjuán va presentar el seu Misterio en el Barrio Gótico (Planeta), en què dissecciona la monumental falsedat de tan cèlebre enclavament, mentre que un altre barceloní, Eduardo Mendoza, en un discurs memorable, enumerava les successives derrotes de la seva ciutat, l’última davant el turisme invasiu.
