Un soroll intens sentenciant que el creixement econòmic espanyol és fake, un trompe l’oeil que oculta una realitat de declivi infernal, filtra la societat. És l’equivalent, en l’àmbit de l’economia, del que en l’àmbit polític desqualifica la democràcia per les males arts de Pedro Sánchez. El seu Govern laminaria la divisió de poders –qüestiona les decisions judicials, utilitza la Fiscalia, burla el Congrés– de la mateixa manera que presenta una falsa realitat econòmica, i penetra fins i tot en els organismes econòmics que haurien de ser independents; l’últim exemple, l’ Institut Nacional d’Estadística ( INE). Chavisme polític, econòmic i també estadístic.
L’economia espanyola creixeria només perquè augmenta la població i, en aquest cas, exclusivament per la via d’una immigració descontrolada, en gran manera gràcies a la permissivitat del sanchisme en el control de les fronteres. A cada dada positiva de l’economia s’hi contraposa una anàlisi que el converteix en una mala notícia.
Si creix, és per la immigració i l’augment de la despesa pública. Si hi ha rècord d’ ocupació i és indefinit, es tracta d’ocupacions de poc valor afegit que, a més, oculten una precarietat que no detecten les estadístiques. La productivitat amb prou feines puja i continua a la cua d’Europa, entre altres coses, perquè les empreses desconfien i no inverteixen. Els salaris amb prou feines han pujat i estan estancats des de fa anys. La renda per habitant no millora.
La pujada de l’habitatge es menja qualsevol possible increment dels ingressos, especialment en el cas dels més joves. Els joves, a més, són els pagans del manteniment del poder adquisitiu de les pensions, una altra notícia susceptible de generar optimisme que han convertit en apocalíptica. Les pensions pugen perquè pugen les cotitzacions dels joves i es dispara el deute públic. Com que el creixement de l’economia es basa en bona part sobre la despesa pública, l’endeutament de les administracions està fora de control... Inacabable. És el que passa quan la propaganda domina anàlisi i opinions.
A l’edifici Estel, la farmacèutica Astra-Zeneca hi té un centre d’innovació
Els serveis de més valor afegit creixen amb més força que els vinculats al turisme i l’hostaleria
No es tracta d’amagar que l’economia espanyola té molts problemes, i alguns de recent creació, com ara la nova crisi d’accés a l’habitatge, de què l’actual Govern té la principal responsabilitat per falta de previsió. Tot i això, una gran majoria d’aquests problemes no s’han creat des del 2018, una gran part els arrossega des de fa moltes dècades, almenys des del Pla d’ Estabilització del 1959, per no anar més enllà. Cal contextualitzar les dades d’acord amb el moment i la
tendència que apunten; plantejar dilemes absoluts converteix els problemes en irresolubles.
La immigració. Semblaria que es tracta d’un fenomen desconegut fins a la moció de censura que va posar fi a Mariano Rajoy. Tot i això, segons les dades de la Fedea, “entre el 1998 i el 2008 la població immigrant va passar d’1,6 a 6 milions”. Un augment espectacular, la base de l’anomenat miracle econòmic de Rodrigo Rato, el caigut en desgràcia vicepresident econòmic de José María Aznar, que també es va prolongar durant el mandat del socialista José Luis Rodríguez Zapatero, fins a l’esclat de la bombolla. Pujada molt més alta que la que s’ha registrat des del 2018 a l’actualitat, quan alguns sembla que s’han assabentat que hi ha immigrants.
Sobre les crítiques al model de baix valor afegit, també pertinents –malgrat que convé no oblidar que és un dels problemes històrics i estructurals de l’economia espanyola–, les últimes estadístiques apunten canvis. Per exemple, el creixement dels serveis no vinculats directament al turisme i l’hostaleria, com ara els que es dirigeixen a les empreses, la investigació, la logística i les finances. Han crescut un 21% els últims cinc anys, “més del doble que el conjunt de sectors productius”, segons explicava a El País Raymond Torres, director de conjuntura de Funcas. En part reflecteixen que l’impuls de l’economia eleva la qualificació de l’ ocupació i, amb ella, del nivell salarial. Madrid, el seu creixement i especialització en aquestes àrees s’explica en part per aquesta via. I per això, més recentment, el creixement de la productivitat espanyola s’ha col·locat una mica per sobre de la mitjana europea, malgrat que el nivell continua endarrerit.
Pel que fa als nivells de renda i consum per càpita, tan baixos fins ara, es comencen a enlairar, amb els salaris apuntant cap a substancials, tot i que encara insuficients, pujades. Consum i inversió, la gran sorpresa, expliquen el creixement espanyol dels últims trimestres. El primer, certament, per l’augment poblacional, però també perquè una part de la societat ha començat a gastar més després d’anys d’obsessió per la reducció del deute. De la segona, com apunta Oriol Aspachs, director d’economia espanyola de CaixaBank Research, “destaca l’acceleració del creixement de l’anomenada inversió en actius fixos immaterials, un 40% per sobre dels registres del 2019”, símptoma de l’increment de la productivitat i del canvi del model de creixement.
La propaganda converteix cada dada econòmica positiva en l’anunci de l’apocalipsi
Idea que comparteix Miguel Cardoso, BBVA Research, que en un article a Expansión ponderava que la immigració “explica al voltant de la meitat de l’ avenç recent del PIB”, però també reconeix que el “segon dels motors de l’economia espanyola és la millora de la productivitat total”.
I les pensions. Una de les qüestions més controvertides i en què diversos organismes internacionals han emès opinions que divergeixen de les del Govern espanyol. Tot i això, posats a contextualitzar recordem que els funestos auguris sobre el sistema espanyol de pensions fa dècades que són “exagerats”, com va dir Mark Twain sobre les notícies sobre la seva mort. Així doncs, millor deixar la propaganda per una millor ocasió i exposar els fets de manera crítica però potser amb menys biaix.
