Vladímir Putin té una neta que parla mandarí amb fluïdesa. L’ha après de la seva mainadera, que és xinesa.
El president rus va revelar aquesta dada familiar fa uns mesos, en una xerrada amb periodistes. Tota una anomalia: Putin és molt gelós de la seva vida privada; ni tan sols se sap amb certesa quants fills té, o qui és la seva parella. Però si d’alguna cosa li encanta presumir és dels seus lligams amb la Xina. Unes relacions que ara estan en un nivell “sense precedents”, com va assegurar el mateix mandatari al setembre, durant la seva última visita oficial a Pequín per reunir-se amb Xi Jinping.
En aquella trobada, els dos autòcrates van escenificar una vegada més la seva voluntat de definir un nou ordre mundial, menys subjecte als interessos de l’ Occident liberal. “La Xina està disposada a treballar amb Rússia per (...) Construir un sistema de governança global just i raonable”, va dir Xi, que va definir Putin com “un vell amic”. No era un afalac buit: els dos líders s’han reunit més de quaranta vegades l’última dècada.
La guerra d’Ucraïna ha donat un impuls a l’associació entre dos països que van ser enemics en el passat
La guerra d’ Ucraïna ha estat un catalitzador d’aquesta “amistat sense límits” –concepte llançat per Putin i Xi pocs dies abans que esclatés el conflicte–. Aïllada d’Europa, Rússia s’ha llançat als braços de la Xina per salvar la seva economia. Pequín és avui, amb diferència, el principal soci comercial de Moscou. L’any passat, les importacions i exportacions combinades dels dos països van arribar a la xifra rècord de 245.000 milions de dòlars. La Xina bàsicament obté del seu soci petroli i gas –i a molt bon preu, gràcies a les sancions–, mentre que Rússia adquireix des de cotxes fins a roba i aliments, passant per components per a la seva indústria armamentística.
Aquesta relació va més enllà del simple intercanvi de béns: el diari Financial Times informava recentment de l’entrada de capital xinès en una de les principals empreses russes de fabricació de drons, Rustakt. Un grau de cooperació inèdit, que reflecteix el progressiu acostament de les dues potències en l’àmbit de la defensa. Malgrat que no són aliats formals, els dos països fan maniobres militars conjuntes amb regularitat. Les últimes van ser a l’agost, al mar del Japó, un dels punts més calents de l’hemisferi oriental.
Occident, en plena crisi existencial, amb els EUA i Europa cada vegada més distanciats, observa tot això amb inquietud. Però potser aquesta lluna de mel té data de caducitat? No en va, Rússia i la Xina van ser enemics en el passat –tant a l’època imperial com durant l’era soviètica–, i encara continuen sent competidors en diversos àmbits.
“La relació és estructuralment duradora”, respon a Guyana Guardian l’especialista en geopolítica Velina Tchakarova, que ha encunyat el terme drac- ós per referir-se a l’associació estratègica “profundament institucionalitzada” que han teixit els dos estats. Un marc de coordinació que inclou tots els àmbits crítics (energia, tecnologia, defensa, diplomàcia...) I que té com a gran objectiu “debilitar la influència dels Estats Units en el món i limitar el poder occidental”. Aquesta alineació, subratlla Tchakarova, no només respon a una visió “a llarg termini”, sinó que es gesta des de molt abans de la guerra d’ Ucraïna.
Mira Milosevich, investigadora del Reial Institut Elcano, situa les arrels de l’acostament al 1991, quan Pequín i Moscou van signar l’acord fronterer que va posar fi a la majoria de les seves disputes territorials. “El bon moment actual és reflex d’una evolució de dos països que han decidit avenir-se, malgrat els seus conflictes històrics. I la relació pot millorar encara més si tenim aquesta perspectiva d’evolució”, opina l’analista.
Pequín obté energia barata i tranquil·litat a la seva frontera; Moscou, suport financer i legitimitat
Moscou té molt a guanyar en el seu acostament a Pequín. A part dels evidents avantatges econòmics, obté legitimitat: “ Rússia s’aprofita de la grandesa xinesa per tornar-se a presentar com una gran potència”, diu Milosevich. El règim de Putin ja ha demostrat que és capaç de ser una amenaça al front euroatlàntic, com s’ha vist amb la guerra d’ Ucraïna, però juntament amb la Xina es pot projectar a més com un actor de pes al Pacífic, nou escenari de la pugna per l’hegemonia global.
A Pequín, l’estrenyiment de relacions amb Moscou també li aporta beneficis substanciosos, més enllà de la possibilitat d’obtenir energia barata i donar sortida al seu excedent productiu –sobretot, després de la guerra comercial iniciada pels EUA–. Un dels més importants és el de mantenir el seu flanc nord sota control: “ Rússia i la Xina comparteixen una frontera de 4.250 quilòmetres, el mateix que tota la Unió Europea”, recorda Inés Arco, experta en Àsia del centre d’investigació Cidob. “Tenir aquella part pacificada és un element de tranquil·litat per a les autoritats xineses en un moment en què ja hi ha tensions a Taiwan i el Pacífic”. Així mateix, la bona sintonia amb Rússia facilita l’accés xinès a l’ Àrtic, una regió de gran interès per a Pequín pels seus ingents recursos naturals, i que cada vegada concentrarà més tràfic comercial a causa del canvi climàtic.
Això sí, aquest acostament també comporta riscos per a les dues bandes. “ Rússia pot acabar com un vassall de la Xina, depenent-ne excessivament”, afirma Milosevich. De fet, els economistes fa temps que adverteixen que la relació entre els dos països és molt asimètrica, i la bretxa encara podria engrandir-se més els pròxims anys, a mesura que Pequín vagi substituint els combustibles fòssils per energies renovables. En aquest sentit, és simptomàtic el retard en la construcció del gasoducte Poder de Sibèria 2, amb què Rússia vol portar a la Xina el gas que abans injectava a Europa. Malgrat la insistència de Moscou, Pequín ha anat demorant la posada en marxa del projecte, signe que l’alineació entre les dues potències no és total.
Per la seva banda, el gegant asiàtic corre el perill de perdre tota simpatia a Europa pels vincles amb l’invasor d’ Ucraïna. El règim de Xi sempre s’ha venut com un actor neutral en la guerra, però les acusacions de complicitat amb el Kremlin el persegueixen. “El suport de la Xina a Rússia està enfortint un discurs a Europa cada vegada més antagònic”, explica Arco. I la creixent hostilitat pot acabar afectant els interessos de Pequín: “La Xina fa anys que conrea el Sud Global com una alternativa, però als països en desenvolupament encara no hi ha un mercat comparable a l’europeu pel que fa a capacitat adquisitiva i diversitat”, afegeix la investigadora del Cidob.
Però, malgrat aquestes amenaces –i els indissimulats esforços dels EUA per allunyar Rússia de la Xina–, és difícil imaginar una ruptura. “El drac- ós no se separarà mentre Putin i Xi estiguin al poder”, pronostica Tchakarova. I el que tampoc no sembla probable és que la relació desemboqui en una aliança formal, ja que les dues potències són molt geloses de la seva independència.
Sigui com sigui, Occident es mostra avui incapaç de plantejar una resposta efectiva i coordinat a aquesta associació estratègica. Putin potser no domina el mandarí com la seva neta, però és clar que s’entén millor amb Xi que no pas Donald Trump amb els seus ( suposats) aliats europeus.
