Nicolas Sarkozy havia promès anar a Lourdes quan sortís de presó i ho va complir. Va ser al cèlebre santuari pirinenc amb la seva dona, Carla Bruni, es va banyar en piscines a 12 graus centígrads i va assistir a missa. La gent el va aplaudir i li va donar ànims.
Va ser el mateix expresident francès que ho va explicar en una entrevista amb Le Figaro, mentre altres mitjans han publicat extractes de Journal d’un prisonnier ( Diari d’un pres), que surt a la venda dimecres. Sembla una perfecta estratègia de promoció perquè el llançament sigui un èxit.
Sarkozy, gran comunicador, va treure profit de l’amarga experiència carcerària, que va plasmar a mà, en quartilles. El seu advocat les portava després a la secretària de l’excap d’ Estat perquè les passés a net. El reclús 320535 –el número que li van assignar– va descriure amb detall el lloc, l’ambient i el seu estat d’ànim, com també les trobades i les visites. El que més el va impactar al principi va ser l’absència de colors. “El gris ho dominava tot, ho devorava tot”, escriu. Les primeres nits van ser dures, pels crits i amenaces. Va sentir frases com “Venjarem Gaddafi!”.
Abans d’entrar a La Santé, Macron va oferir a Sarkozy altres presons que fossin més segures
L’exmandatari, condemnat a cinc anys de presó per associació de malfactors i per haver intentat obtenir finançament il·legal del dictador libi per sufragar la campanya presidencial del 2007, només va ser vint dies a la presó parisenca de La Santé. Ara està en llibertat sota control judicial. El març del 2026 se celebrarà el judici d’apel·lació.
Malgrat parlar del “malson” sofert, és més que evident que el reclús 320535 va rebre un tracte diferent. D’entrada, afirma que tothom l’anomenava “president”. No qualsevol pres rep cada dia, a les 18.30 h, la visita del director del centre per interessar-se pel seu estat. Un altre avantatge van ser les xerrades amb el capellà de la presó els tres diumenges en què va ser privat de llibertat. Van ser diàlegs que li van procurar pau interior i van estimular la seva espiritualitat i el desig d’oració. “I si la pregària fos el camí per resistir? –va apuntar Sarkozy a la quartilla–. Vaig decidir emprendre-la tan sovint com fos necessari”.
Al llibre, de 213 pàgines, Sarkozy informa de l’audiència amb l’actual president, Emmanuel Macron, poc abans d’entrar a la presó. La relació entre tots dos havia estat molt bona, però es va refredar considerablement arran de la dissolució de l’ Assemblea Nacional, el juny del 2024, que Sarkozy va criticar amb severitat, i de la inhibició de l’ Elisi quan li van retirar la Legió d’Honor, un cop que li va doldre. A la reunió entre tots dos, Macron va aconsellar a Sarkozy que acceptés canviar de presó. Pensava que no estaria segur a La Santé i li va proposar dos centres més a una hora de París. El futur reclús va declinar l’oferta.
L’expresident podia veure la família cada dos dies i el director el visitava cada tarda per veure si estava bé
Com ja havia transcendit a la premsa, a Journal d’un prisonnier Sarkozy confirma que es va alimentar bàsicament de iogurts i barres energètiques. Li feia por menjar el menú general. Va alternar l’escriptura, a la cel·la de 12 metres quadrats, amb l’esport, malgrat el mal d’esquena. Va rebre trucades, si bé no li van permetre conservar el mòbil. Cada dos dies era visitat per la família, cosa que es pot interpretar com un privilegi. L’il·lustre expresidiari, de 70 anys, remarca diverses vegades la fortalesa de la seva dona i els seus fills per suportar la situació.
El llibre no escapa a la polèmica política. Sarkozy, malgrat tot el que ha passat, encara és considerat una figura influent de la dreta. Al llibre es refereix, agraït, a la trucada de Marine Le Pen quan el van condemnar i assegura que, en el futur, la dreta s’ha de reconstruir, sense les exclusions ni els vetos del passat, una vella reivindicació de l’extrema dreta. L’expresident es resisteix, per tant, a sortir d’escena, alimenta la seva pròpia llegenda i vol guiar encara el rumb dels correligionaris.
