Tornaria a votar la Constitució, com la vaig votar el 6 de desembre del 1978, la primera vegada que vaig poder dipositar una papereta en una urna. Contenia una pregunta: “Aprova el projecte de Constitució?” I un enorme “sí” quadriculat. Hi havia dues més entre les quals triar. Una amb un “no” dins del requadre i una altra amb el requadre en blanc. No va ser gens heroic. Gairebé 16 milions més d’espanyols van fer el mateix, però vaigestar a punt de no poder-ho fer, perquè la majoria d’edat era als 21 anys. Jo en tenia 18.
Aquells eren moments de consens i tothom va veure la importància que dos milions de joves entre 18 i 21 anys donessin suport a la Constitució, pel que suposava de mirada al futur i perquè valia més ser cautelosos i els joves garantien el canvi.
La majoria de líders d’avui no van votar la Carta Magna, no tenien edat, però també és seva
Però no era fàcil en una transició feta “de la llei a la llei”, en paraules de Torcuato Fernández-Miranda. No n’hi havia prou de modificar el Codi Civil, hi havia una de les set lleis fonamentals del franquisme, la del referèndum, del 1945, que fixava els 21 anys per poder votar en un referèndum. Aquelles lleis requerien un referèndum per canviar-les i valia més no jugar amb foc. O sigui que el 16 de novembre del 1978, 20 dies abans del referèndum constitucional, el govern espanyol va aprovar un decret llei, avalat per tots els partits, que establia la majoria d’edat en la mateixa que consagrava la Constitució, els 18.
Han passat 47 anys, i la tornaria a aprovar. Primer, mirant-la amb els ulls de llavors. N’hi ha prou de repassar els cartells de llavors per adonar-se del que en realitat es votava. La campanya institucional subratllava: “Contra ningú. A favor de tothom. El teu dret és votar, vota lliurement”. Els cartells dels partits reflectien el mateix. La rosa del PSOE, sobre el puny que el representa es convertia en un “sí” a la Constitució, amb el lema “construir el futur està a la teva mà”. La falç i el martell del PCE es col·locaven en el punt de la i del “sí”, amb l’eslògan “sí a la Constitució, a la democràcia avançada, a la reconciliació”. “ UCD vota sí” subratllava el partit d’Adolfo Suárez.
Adolfo Suárez el 6 de desembre del 1978
Vam votar el que el president del Congrés, Fernando Álvarez de Miranda, subratllava quan es va aprovar a la Cambra el 31 d’octubre, “una etapa d’un abast que ens és desconegut, però amb una significació que és, des d’aquest mateix solemne moment, històrica”.
I ho ha estat. Tots hi insistien. Com ara Jordi Pujol: “És una Constitució que s’ha basat sobre la generositat de molts, perquè tots hem cedit i tots hem conquerit alguna cosa. Uns renunciaven a la república, d’altres aconseguien l’abolició de la pena de mort. Uns aconseguien el reconeixement d’un Estat plural, d’altres, els drets fonamentals dels espanyols. Santiago Carrillo parlava de la Constitució de la “reconciliació, vàlida per a tots els espanyols, que fa creu i ratlla amb el passat i que no tanca el camí a possibles transformacions” i Felipe González l’aprovava “sense reserves, des de l’article primer a la disposició final”. Manuel Fraga, amb un partit dividit que votava la majoria a favor, tot i que també hi va haver qui hi va votar en contra i qui es va abstenir, hi donava suport: “Hem optat per la via de l’esperança que aquesta pugui ser la Constitució de les dues Espanyes, de tots els espanyols, ni la de l’immobilisme ni la de la revenja”. Fins i tot el president del PNB, Xabier Arzalluz, que es va abstenir i va demanar l’abstenció, matisava que el seu vot no impedia un suport al text una vegada promulgada.
La majoria dels dirigents polítics d’avui no van votar la Constitució, no tenien edat, però també és d’ells i hi donen suport fins i tot quan demanen la seva reforma, necessària en molts casos: per eliminar la preferència de l’ home sobre la dona en la línia successòria, el reconeixement de drets socials que es fan imprescindibles... Però continua sent vàlida 47 anys després.
