En un dia de la Constitució atípic gairebé ningú no va recordar curiosament l’amnistia, l’eix que va desbloquejar aquesta legislatura. I això que l’amnistia és, si es transforma en motor plurinacional, l’únic instrument que podria frenar a Espanya el factor autoritari que vol cap turar la nostra democràcia. Recordem que la llei d’ Amnistia va ser votada favorablement per 40 dels 48 diputats que va elegir Catalunya el 23- J. Més d’un 80% dels diputats que representen un 72% dels vots vàlids emesos amb una participació pròxima al 65%. Un rang de percentatge, entre el 70% i el 80%, molt semblant al que en les diferents onades del CEO del 2015 es mostrava favorable a la celebració d’una consulta per determinar l’estatus polític de Catalunya respecte a Espanya; o també a la suma dels vots que van rebre a les últimes catalanes de maig del 2024, PSC, Junts, ERC, Sumar, la CUP i AC. Una amnistia, heus aquí, no només social, sinó motor d’una política de convivència plurinacional que dibuixa Espanya com realment és: un Estat plurinacional del sud d’Europa.
És important recordar que aquest factor plurinacional, que tant i tan divers uneix a falta d’estabilitzadors a Espanya i en altres democràcies, va emergir molt abans, concretament, durant la caiguda mateixa del bipartidisme després de la majoria absoluta de Rajoy i la fallida de l’ordre territorial de l’ Estat de les autonomies, amb la sentència del TC sobre l’Estatut, el 2010, i el començament del procés en les vigílies de les eleccions anticipades per Mas, el 2012. Va caldre esperar fins a la moció de censura del 2018 per visualitzar per primera vegada el motor plurinacional com a factor organitzador d’una majoria transversal i perifèrica que ha permès des de fa set anys i mig polítiques cap al retrobament total a Espanya.
Una trobada de Sánchez amb Puigdemont és l’oli que es necessita quan la gasolina està seca
I on som ara? Ja no parlem de la Catalunya que se sentia amenaçada per una sentència del Tribunal Suprem o l’aplicació de l’article 155. Aquell temps ha passat, però sí que afirmem que
una part molt majoritària de la societat catalana continua percebent que la seva identitat està en clara regressió. Aquí és precisament on resideix la base del fenomen autoritari i l’èxit d’ AC. Con-nectant aquesta regressió, com a França, Itàlia o Alemanya, amb la immigració, sentint-se també aquests efectes en una Barcelona que és capital del món global però no capital catalana asse-quible per als catalans sense habitatge.
Catalunya pateix, per descomptat, tots els fenòmens econòmics i socials associats a aquest canvi d’època marcat per la regressió identitària i el replegament davant la globalització. Aquí resideix el perquè de l’auge del factor autoritari a cavall d’ AC i la clau, si m’ho permeteu, que cal interioritzar per guanyar-los a les urnes. I això només és possible si s’ofereix un altre revitalitzador identitari: el factor plurinacional. Resolent la convivència d’una identitat en regressió, incloent-hi aquí també la d’ Espanya amb un Estat de les autonomies que no organitza la convivència. Tampoc a les autonomies PP- Vox, on es promou un carrusel electoral creient que així és com es resol una crisi de model a través de caucus de la dreta i després, si toca, abstencions de l’adversari polític.
Pedro Sánchez dissabte alCongrés dels Diputats
No atendre aquesta raó que estava al darrere de la censura, la plurinacionalitat, simplificar l’amnistia a utilitarisme, o reduir la mateixa essència de l’actual majoria de la investidura a una mera negociació per un sostre de despesa o objectius de dèficit, un pressupost o una llei, és minimitzar un model de convivència plurinacional i buidar una idea poderosa d’ Espanya. I és on som encara. Em sag-nen els dits després d’haver escrit, almenys, 24 articles sobre els beneficis de la plurinacionalitat, a esquerra i dreta, com també els de la mateixa llei d’Amnistia des de la nit electoral del 23- J.
Després de dos anys està bé reconèixer els incompliments. Fins i tot vàlid per a una legislatura ordinària, però no per a la legislatura de la llei d’ Amnistia. Aviat Puigdemont passejarà pels carrers de Girona. Però si es vol construir un momentum entorn de l’amnistia com a motor plurinacional, una trobada del president Sánchez amb Puigdemont, molt abans, és l’oli que es necessita quan la gasolina està seca. L’amnistia no és per interès, sinó per convicció. I la plurinacionalitat no és cap artefacte de laboratori, sinó el xassís i el factor guanyador.