L ászló Krasznahorkai (Gyula, Hongria, 1954) és aquests dies un dels homes més perseguits d’ Estocolm. Els fotògrafs intenten treure una instantània de l’escriptor, i els periodistes, alguna declaració, ja que amb prou feines n’han tingut oportunitat des que va guanyar a l’octubre el premi Nobel de Literatura. Primer va cancel·lar la seva participació en el festival literari Kosmopolis per problemes de salut i va deixar els lectors barcelonins sense escoltar un dels seus savis discursos; i dies després, va declinar també la invitació a la Fira del Llibre de Frankfurt, on havia de fer el discurs inaugural.
Ahir, en canvi, el món va respirar alleujat després de veure l’autor hongarès amb bon aspecte adreçar-se a l’estrada de l’ Acadèmia Sueca per donar el seu discurs d’acceptació del Nobel. Que el dia abans la seva agent literària Laurence Laluyaux pugés una foto a les seves històries d’ Instagram en què celebrava que tot estigués a punt per a aquest gran dia ja era un clar indicatiu que tot anava bé.
“Com que les meves reserves d’esperança s’han esgotat definitivament, parlaré sobre els àngels”
L’aplaudiment va ser sonor, i la melodia a piano que li va donar la benvinguda – Játékok ( Joc), del seu compatriota György Kurtág–, apropiada. Els acords, greus i amb un aire tètric, anunciaven que, després de setmanes de silenci, el torn de paraula era ara per al batejat com l’escriptor de l’ Apocalipsi: “Quan vaig rebre el premi, inicialment vaig voler compartir amb vostès els meus pensaments sobre l’esperança, però com que les meves reserves d’esperança s’han esgotat definitivament, parlaré sobre els àngels”, va dir per començar el discurs, llegit de manera íntegra en hongarès.
L’autor no es referia als éssers alats que serveixen a una deïtat suprema, sinó “als que caminen entre nosaltres vestits amb roba de carrer” i “apareixen de manera inquietant aquí i allà en tota mena de situacions de la nostra vida”. Per si en quedaven dubtes, va citar com a exemple el multimilionari Elon Musk, al capdavant de la xarxa social X, Tesla i SpaceX, que “amb els seus plans demencials s’està apropiant de l’espai i el temps” de les persones.
Després d’aquesta crítica reflexió inicial, el focus va canviar de costat per fixar-se en “aquells que viuen als marges”, a qui va preferir dedicar el gruix de les seves paraules. Krasznahorkai ha passat tota la vida i obra parlant d’ells gairebé en exclusiva. A Tango satànic , una de les seves novel·les més conegudes, exposa una comunitat rural arruïnada, aïllada i abandonada per l’ Estat i per la història. Els personatges, solitaris i excèntrics, s’assemblen molt als que apareixen a les pàgines de Melancolía de la resistencia i al mateix Korin, de Guerra y guerra , un arxiver obsessiu i pràcticament invisible per a la societat que viu al caire de la bogeria i la pobresa.
A tots ells o, més aviat, a gent que se’ls assemblava, va començar a tractar-los amb 19 anys, ja que va aparcar temporalment la carrera de Dret per viure al carrer i “entendre més bé els exclosos”, amb qui sentia que tenia coses en comú. Algunes cares se li han quedat marcades a la ment, tal com va demostrar amb les seves paraules, ja que va rememorar un rodamon “amb l’esquena encorbada pel dolor i una mirada que implorava compassió” que, fa anys, al metro de Berlín, “intentava orinar sobre les vies quan va ser sorprès per un policia”. Una escena que ja llavors li va fer preguntar-se qui eren en realitat els éssers humans. “Van inventar la roda, el foc... Però, de manera sobtada, van començar a no creure en res en absolut i, gràcies als recursos que ells mateixos van inventar, destruint la imaginació, ara només els queda la memòria a curt termini, ja que han abandonat la noble i comuna possessió del coneixement, la bellesa i el bé moral. El seu camí a través de l’evolució va ser impressionant només que, per desgràcia, no es pot repetir”.
Krasznahorkai és el segon escriptor hongarès que guanya el premi Nobel de Literatura. El seu predecessor, el ja mort Imre Kertész, ho va aconseguir el 2002 i va ser per a ell “un gran amic i una influència literària important”. No va imaginar mai que repetiria les seves passes, malgrat que ja eren diversos anys en què apareixia a les travesses. “Que me’l donin si ho creuen convenient, però no és res en què pensi perquè, de tota manera, no dependria de mi”, va assenyalar a Guyana Guardian fa un any, després d’aconseguir el Formentor.
En vista del que ha passat, opta ara per deixar-se portar. Què serà el següent? Ni tan sols ell ho entreveu, per la qual cosa no li queda més que seguir com fins ara, pas a pas, i amb Kafka, el seu heroi literari, sempre de la mà.
