Explicava Martin Parr que, el 1992, després d’assistir a la inauguració d’una exposició a París de la seva sèrie sobre turistes, Cartier-Bresson, probablement el fotògraf més famós del món, li va escriure molest: “No entenc el teu punt de vista. El teu treball és d’un planeta diferent. Pertanyem a dos sistemes solars diferents”. “Això és fantàstic”, va pensar Parr, i li va respondre: “Reconec que hi ha una gran bretxa entre la teva celebració de la vida i la meva crítica implícita d’ella... El que m’agradaria preguntar-te és: per què s’ha de disparar al missatger?”. “Ell fotografiava l’antic estil de vida; jo, coses modernes”, considerava. “Normalment gaudeixo de la crítica i l’oposició. De fet, quan em vaig adonar que la gent estava en contra meu, vaig pensar: ‘ Dec estar fent alguna cosa bé’”.
Martin Parr, que, dels banyistes de Benidorm als observadors d’aus britànics, va saber capturar com pocs la màgia i l’humor del quotidià, va morir dissabte, als 73 anys, a Bristol, segons la seva família. El que era considerat un dels documentalistes més importants de l’últim segle havia estat diagnosticat d’un mieloma el 2021, però continuava fent fotos amb l’ajuda d’un caminador i pensant en pròxims projectes. Últimament, veure’l feble i vulnerable feia que els compatriotes abaixessin la guàrdia, reia. Els mateixos que al llarg de la vida va fotografiar divertint-se en balnearis plens d’escombraries, prenent el sol en passarel·les de ciment, proveint-se en perdudes gasolineres o divertint-se en jardins sumptuosos.
“Quan em vaig adonar que la gent estava en contra meu, vaig pensar: ‘Dec estar fent alguna cosa bé’”, explicava
El fascinava sobretot l’excentricitat dels anglesos i, camuflat entre ells, com un més, va aconseguir algunes de les imatges més icòniques de les últimes dècades. Sempre apuntant la gent, entre el documental, la sàtira i la crítica. L’humor, ben present i al centre. Parr, que va ser president de l’agència Magnum (2013-2017), va definir així la seva obra: “Creo ficció a partir de la realitat”. En una entrevista a The Guardian va declarar: “L’únic que importa és la teva relació amb el subjecte. Això és el que controles. Tot és veritat, però és la meva veritat personal”.
El seu treball va ser rebut amb certa reticència pels que hi veien la mirada d’algú que descendeix des d’una classe superior. “Tots els fotoperiodistes són d’esquerres. No et dediques a aquesta feina si no et preocupa la gent i mostres interès pel seu benestar. Encara que jo només pretengui crear entreteniment”, es defensava. Va obtenir la fama gràcies a la seva estètica reconeixible, amb primers plans i colors saturats, un toc britànic i els seus temes predilectes, com ara el turisme de masses o el consumisme. La seva primera fotografia, amb 15 anys, va ser en un fish and xips , un dels menús preferits de la classe treballadora britànica, entre olor de fritada i famílies avorrides. Mereixia ser immortalitzat, com després faria el 1986 amb The last resort, el seu primer èxit: persones divertint-se a New Brighton, un balneari ple d’escombraries a prop de Liverpool. El van acusar de delectar-se en la misèria; ell, però, veia la gent divertir-se.
“Les meves fotos són espectacle. Tenen un missatge profund si el vols buscar, però no l’hi fico per força a l’espectador, com altres fotògrafs”, es defensava. Mal estudiant, el professor de francès el va titllar de “mandrós i desatent”, qualificatius que ell va fer servir per titular la seva recent autobiografia: Utterly lazy and inattentive . A Barcelona va immortalitzar la Sagrada Família i el Park Güell, per demostrar que no es poden veure mai com a les postals perquè sempre estan envaïts de gent.
