Les paraules poden tenir un significat clar o tenir-ne més d’un, que guanyen pels sentits figurats i altres mecanismes, de manera que esdevenen polisèmiques. L’exemple clàssic és el de banc, un moble per seure; com que el feien servir els canvistes, va donar nom als actuals establiments de crèdit. També hi ha les paraules homònimes, que són idèntiques però tenen orígens diferents. El DIEC ho exemplifica amb dur, el verb amb el sentit de portar o l’adjectiu que fa referència a la duresa.
Algú podria pensar que amb els números no passa, però és una veritat a mitges. Recordo l’acudit dels acudits numerats, o el número 42, una xifra connotada arran de l’obra Guia galàctica per a autoestopistes, de Douglas Adams, que és la resposta que dona una màquina sobre la pregunta definitiva sobre la vida, l’univers i tot plegat. Vet aquí per què el festival de gèneres fantàstics de Barcelona es diu així: 42.
‘Ai! La misèria ens farà feliços’, estrena absoluta en català de l’uruguaià Gabriel Calderón
A l’obra de teatre Ai! La misèria ens farà feliços, tres dels intèrprets esmenten xifres que el públic no entén. La primera vegada és el personatge de nom Joan que diu: “Sempre començo el mes amb el 122, que és optimisme, ganes, una mica de claredat, hiperfocalització en alguns temes, en fi, aquest còctel”. El públic s’imagina que es tracta d’alguna substància que els administren als humans en un futur no gaire llunyà. Tots tres havien estat actors i ara es guanyen la vida com a assistents dels androides que fan d’actors. Els robots interpreten El gran teatro del mundo, de Calderón de la Barca, mentre a la sala de descans els actors ara assistents reciten versos, també de La vida es sueño (“Ay, mísero de mí, ay, infelice”, d’aquí el títol de la funció) o inventats, tot esperant els entreactes per fer-hi intervencions tècniques.
L’obra va avançant i, tot i que cada vegada sembla que entenem més coses, els girs fan que els espectadors tornem cada dos per tres a la casella de sortida... O més enllà. No és fàcil fer un teatre de l’absurd que sigui coherent. El més curiós és que l’obra està escrita originalment en castellà, tot i que l’estrena absoluta és en català, a Temporada Alta i al Teatre Lliure. Com que el torsimany és Joan Sellent, no es nota pas que sigui una traducció, com diu el crític Andreu Gomila. Si us agrada el teatre, no us perdeu un text i quatre intèrprets en una eclosió interpretativa aclaparadora, amb una exhibició física que arriba a l’extenuació.
Però encara no he esmentat l’artífex de tot plegat: l’uruguaià Gabriel Calderón. Com que aquest dramaturg ha tingut l’honor de dur al Festival d’Avinyó la primera obra sencera parlada en català, Història d’un senglar, ja no ens sorprèn res. En el seu cas, potser hi té alguna cosa a veure que sigui homònim del dramaturg del segle d’or castellà.
