Plou a Guadalajara com a comiat. El soroll de l’autopista arriba fins a l’habitació, oberta la finestra, aquell tros permès, apte només per al suïcidi si tens la mida de Mickey Mouse. Tinc escampats pel llit llibres d’autors mexicans de què encara no havia sentit que existien i que potser m’enamoraran, em fidelitzaran, àvid per saber què veuen els seus ulls, com expliquen la seva vida, aquesta ciutat, aquest país. Les trobades com aquestes no només serveixen com un complement de vanitat per a escriptors, músics, actors i dramaturgs. També serveixes com a aliment per a la nostra curiositat, netejar la mirada i engrandir les nostres petites finestres, no suïcidar-nos als nostres petits mons, grans pors, èxits i oblits. En el meu cas, són llibres de Verónica Gerber Bicecci, Myriam Moscona, Tedi López Mills, Elisa Díaz Castelo, Bernardo Esquinca, Alejandro Carrillo o Jorge Alberto Gudiño. Tant de bo em robin el son, m’ampliïn la vida.
Com Rutger Hauer, penso en mode replicant que he vist com dos cotxes s’han aturat en un semàfor, quan ja era de nit, i s’han cantat el Virolai com en abordatge i hem empetitit una mica Rosalía. En Serrat fent una mica de Johnny Rotten a l’últim concert dels Pistols al Winterland Ballroom de San Francisco i en la cantina La Fuente, el més a prop que un ha pogut estar de La Catedral de Vargas Llosa.
Si alguna vegada vaig voler ser i conèixer com eren les instal·lacions de Santa Claus al pol Nord i els elfs que hi treballaven perquè tothom fos feliç, m’he emportat una idea bastant aproximada al pavelló de Barcelona. Un grup de deu, quinze, vint persones de l’ICUB de l’Ajuntament de Barcelona treballant bé i amb proximitat, amb un bon sentit del partit que s’hi jugava. No era només fer les coses que havien de fer, sinó jugar per la nostra gent, el nostre món i, com diu Lou Reed a Coney Island baby , per l’entrenadora, per la Guitart.
Els uns i els altres podem tenir les nostres qüestions particulars amb Barcelona, que és aquesta cosa que no sabem gaire com explicar-la bé per molt que ho intentem. No és tant la ciutat com el que significa ser Barcelona, ser escriptor de Barcelona en una llengua o en l’altra, o totes dues, o barrejades. Quan un no escriu contra ningú, sinó que el teu imaginari es va construir en una llengua en què la teva mare et renyava o t’aviciava, amb què parlava el Capità Amèrica o la televisió, de la manera en què sonaven les històries del iaio Eusebio. Un participa en la tradició de la llengua que fa servir, però jo no escriuria de la manera com escric, en un espanyol mestís, si no m’haguessin estimat i manat i fet riure quan sortien de casa els amics, els amors, els companys amb qui vaig parlar en català.
La meva primera Barcelona literària la vaig llegir en Quim Monzó alhora que en Francisco Casavella. M’agrada Barcelona perquè no és pura, perquè fem el ridícul quan ens posem fatus i som imparables quan ens oblidem de qui som. M’agrada ser aquest objecte literari no identificat per escriure des de Barcelona i no poder ni saber escriure des de cap altre lloc. M’agrada el nostre autoodi i aquest voler que ens vulgui l’altra part del món literari i social, però sense ser ningú serf de ningú, ni de la pijería cultural ni de la cutrez analfabeta, ni del que és pur, ni del que és baratet.
No sé de què m’ha servit venir a Guadalajara i firmar quatre llibres, fer deu amics carnals i coincidir amb amics que no veig en la nostra mútua ciutat. No sé què deixarem de Barcelona, quants dels nostres llibres seran en aquests moments a les habitacions d’assistents mexicans a la FIL. Només sé que el món em sembla més gran i amb més colors, que hi ha més gent i llibres i experiències i maneres d’ explicar-les lluny d’aquesta peixera que és la nostra vida cultural quan només ens mirem el melic, assabentar-nos de qui guanya el premi, qui ven més o a quin autor antisistema li cauen totes les beques. Hi ha vida allà fora: obrim les finestres.