Explica la llegenda que el doctor Alexander Fleming, a la fi premi Nobel de Medicina, va descobrir per casualitat la penicil·lina quan va observar com una floridura destruïa bacteris. Pura serendipitat. Contra el Betis, Flick tenia al cap situar Raphinha per dins, com a tercer migcampista, però el brasiler no es va acabar de trobar fi i el tècnic va haver de buscar una alternativa. “No ho havíem assajat, però vaig agafar en Lamine i li vaig preguntar si estava preparat per jugar a la mitjapunta i em va contestar que sí. Estic molt content perquè ens dona més opcions”, admetia l’alemany després de golejar a La Cartuja gràcies als gols de Ferran Torres i a l’exhibició de Lamine Yamal, fent bo el dorsal, sortint-li brodat com un 10 .
El que vam veure a Sevilla és un punt d’inflexió per ensenyar el Lamine del futur”
L’astre de Rocafonda havia actuat alguns minuts aquesta temporada més endarrerit del que és habitual, però sempre a la recta final dels partits i amb un Barça desesperat a buscar el gol, amb el marcador en contra, com va passar a Bruges, sense anar més lluny. Tot i això, no ho havia fet mai d’entrada com a mitjapunta, tampoc en les nou temporades al futbol base de la Masia, on la posició de davanter centre va ser la que el va acompanyar gairebé sempre, moltíssim més que la d’extrem dret amb què es va donar a conèixer al món a través de Xavi. “Era qüestió de temps veure’l més enrere. En el seu cicle formatiu no havia jugat mai a la mitjapunta perquè aquesta posició al nostre 4-3-3 no existia, però alguna vegada havia actuat com a interior molt ofensiu i moltes vegades de fals nou. Des del punt de vista futbolístic té tot el sentit el canvi”, acorda Jordi Roura, director del futbol base del Barça durant l’etapa de Lamine a la Masia.
“Aquesta evolució era qüestió de temps per les característiques futbolístiques”
Veure el de Mataró canviant la posició amb 18 anys va suposar un salt en el temps per a l’aficionat blaugrana. Concretament, el maig del 2009, quan Messi, que tenia llavors 22 anys, va debutar com a fals davanter centre en un Reial Madrid-Barça que va acabar amb un llegendari 2-6. Llavors, la cosa va ser diferent, una mica més madurada que ara. El dia abans, Guardiola va cridar al despatx l’argentí i li va comentar la idea. A la Pulgali va agradar i la resta ja és història. “El dia del 2-6, Messi va provocar el caos organitzatiu al Madrid. Ningú no l’esperava allà i ho va trencar tot. Lamine, en menys escala, va provocar una cosa semblant al Betis”, considera Àlex Delmàs, exfutbolista i analista.
“Pel centre toca més pilota i pot recuperar més, com vam veure contra el Betis”
El canvi de posició de Lamine havia aparegut ja tímidament en alguns debats futbolístics, però ningú no s’esperava que arribés tan aviat. Això sí, els que més en saben ho veuen com un fet natural. “El creixement lògic de Lamine al Barça resideix en l’intercanvi de posició, en el fet que jugui per dins, perquè és el que més pot beneficiar l’equip. A la banda és més fàcil defensar-lo malgrat la gran capacitat de desbordament”, apunta Víctor Muñoz, mític exjugador del Barça a la dècada dels vuitanta i company al Camp Nou de Diego Armando Maradona, un altre dels grans 10 de la història blaugrana. “Són jugadors molt diferents. De Maradona només n’hi ha un, com només hi ha un Messi. Lamine té dots especials, ho veu tot abans que els altres. Té una visió al camp diferent i és capaç d’anticipar-se a tot, per això és molt difícil donar-li una puntada de peu, sempre salta abans si veu arribar el rival. Té habilitat, velocitat, sortida amb les dues cames, tècnica...”, enalteix l’exfutbolista aragonès.
“L’intercanvi de posició és el pas lògic per al Barça i per a Lamine”
Si alguna cosa es pot assegurar sense por de l’equívoc és que jugant de mitjapunta contra el Betis Lamine va gaudir com el que és, com un nen. Tan somrient com compromès, el mag de Rocafonda va estar còmode des del primer moment i la intel·ligència futbolística li va permetre anar guanyant pes a mesura que avançava el partit. D’això se’n diu aprendre. “És una posició que per naturalesa acabarà ocupant. Em va agradar molt a Sevilla, amb la capacitat per girar-se i tocar de primeres ho sap accelerar tot per dins i té un gran desequilibri en una zona molt transitada”, destaca Gerard Autet, exfutbolista de Primera, agent i analista televisiu. “És la seva evolució natural, ha d’acabar jugant per dins, malgrat que crec que de moment no es veurà sovint, però va ser un punt d’inflexió per ensenyar al món quina és la pròxima etapa de Lamine, que jugant més a prop de Pedri fa que el Barça surti millor de la pressió i, alhora, desordena i pot trencar esquemes al rival, que no saben com tapar-lo en aquesta nova posició”, convé Delmàs, que aclareix el dubte de si el canvi arriba massa aviat o no: “La incògnita residia en la presa de decisions, si tindria la maduresa per seleccionar els moments i va quedar clar que la té. A la primera part no va fallar una passada, en va completar 28 de 28 i en va acabar fallant només tres”.
Si el Barça es va beneficiar d’aquesta nova versió de Lamine Yamal per manar i crear, també se’n va beneficiar en altres aspectes més inesperats. La clau l’apunta Autet: “Jugant al centre del camp toca més pilotes i també en pot recuperar més”. En efecte, la defensa. Tres recuperacions i la millor ràtio defensiva de l’equip va ser el seu formidable bagatge contra el Betis. Un compromís que Flick li havia reclamat públicament aquest mateix curs. “Crec que volia fer-li veure a l’entrenador que li agrada aquesta nova posició i per això es va esforçar especialment. El vaig veure molt activat en defensa”, amplia Autet. “El mitjapunta té molta arribada però també requereix molta defensa. Amb la seva actitud va respondre a l’exigència del míster i també de la seva posició. Si als partits grans repeteix, s’haurà de comprometre o el centre del camp patirà molt”, avisa finalment Roura.
