El pare de Lamine

Fa uns anys, l’Associació de Clubs francòfons de Bèlgica va anunciar el projecte Parents Fair Play per responsabilitzar la conducta dels pares a les competicions esportives. És una realitat intrínseca del futbol: pares que actuen amb un fanatisme agressiu i violent contra els àrbitres, els rivals i els propis entrenadors. No és un paper simbòlic, sinó que els pares i les mares adscrits al projecte es posen un anorac de color taronja i intervenen per aplacar els brots de discòrdia i les formes d’agressivitat que tant abunden a les grades.

De petit, recordo els pares abnegats, que actuaven com a xofers i transportistes de mig equip –i de material–, amunt i avall, diumenges a hores intempestives, fins a camps de futbol enfangats de la concèntrica perifèria de París. Representaven l’autoritat, un exemple per preservar els criteris educatius que tots els esports necessiten. Si l’àrbitre no apareixia, fins i tot s’oferien per arbitrar i eren més exigents amb les faltes dels propis fills que amb els altres. Però si els cafres o els hooligans compareixien amb males intencions, activaven el protocol d’autodefensa i, si convenia, sabien fer por i respondre a la barbàrie.

A l’esport d’elit, l’actitud dels pares repercuteix en la imatge de les estrelles. Ens hem cansat de veure pares de tennistes que avergonyeixen els fills i els provoquen traumes com els que descriu Andre Agassi a la seva extraordinària biografia (el pare de Novak Djokovic o de Mary Pierce). Després hi ha pares que interfereixen en la popularitat dels fills amb conductes extraesportives (el de Neymar o el de Wayne Rooney).

El cas de Mounir Nasraoui, pare de Lamine Yamal, que dissabte va ser protagonista d’un incident emfàticament amplificat a Sevilla, té característiques singulars. Per analitzar-lo, el criteri de l’associació de pares pel fair play no serveix, perquè hi intervenen factors que alteren els protocols ideals. L’origen, l’edat en què va ser pare, les circumstàncies educatives, l’estructura d’un espai de seguretat com La Masia no sempre poden assimilar l’impacte de, després d’anys d’hàbits de supervivència, gestionar una opulència i una atenció sobrevingudes. A Mounir Nasraoui sovint se l’ha explotat –ell ho ha fomentat– com a proveïdor de continguts a les xarxes socials, de mems grotescos i com a benzina de sàtira fàcil –ens agrada ser forts amb els dèbils i dèbils amb els forts–. I el Barça no hi pot intervenir, perquè la relació entre l’adult Lamine Yamal i el seu pare adult hauria de ser un tema privat.

Per desgràcia, no ho serà. Lluny de la dimensió pedagògica del fair play i la responsabilitat, alimentarà els circuits més tòxics –implacables i frívols tribunals mediàtics– de l’espectacle. Un espectacle que, en comptes d’apel·lar als valors de l’esport formatiu i centrar-se en les emocions de la victòria i el gran partit de Lamine Yamal (migcampista omnipresent en defensa i en atac), explotaran la mala digestió de la fama o la presumpta derrapada del pare mediàtic. Un pare que, quan algun aficionat anònim va creure’s amb el dret d’insultar-lo a ell o al seu fill, va aplicar l’ètica del barri i els va respondre amb una sonora, explícita i mediàtica botifarra.