“L’ Àrtic és l’última frontera per explotar dels nous imperis”
Edat? Encara vull explicar geografies que ningú no ha explicat. Vaig néixer a Udine, al Friül, obert al món i a investigar les idees que corren per les seves venes, que són els rius. Les explicaré. Visc amb la mateixa parella fa 30 anys i tenim un fill. Soc postideològic, però crec que la tecnologia avui necessita fre. (Foto: Miquel Muñoz / Shooting)
A la pau pels negocis
Els enviats de Putin i Trump, Witkoff i Dmítriev s’han repartit l’ Àrtic, com preveia Marzio Mian, aquests dies en què la pau a Ucraïna forma part d’una estratègia conjunta que The Wall Street Journal ha anomenat “A la pau pels negocis”. A més de l’ Àrtic i les seves terres rares, s’hi inclou l’exploració conjunta russo-americana de Mart i de l’espai, amb l’enfocament trumpià que “els negocis importen més que les fronteres”. Els acords, afirma la Casa Blanca, faran que “ Ucraïna, Rússia i els EUA siguin més pròspers”. ExxonMobil i el gegant petrolier rus Rosneft estudien compartir els nous jaciments àrtics mentre al Bàltic el milmilionari republicà Stephen Lynch compra el gasoducte Nord Stream, avui en mans russes. Europa torna a quedar fora de joc.
Per què va anar vostè al gran nord?
Vaig escriure un reportatge en un vaixell balener a mitjans dels anys noranta, quan es va aprovar a tot el món la moratòria en la cacera de balenes i Noruega les caçava d’amagat per vendre-les al Japó.
Per què agradaven tant al Japó?
Creuen que el penis de balena és afrodisíac.
Vostè ho va tastar?
Vaig menjar tota mena de balena.
De què té gust?
De fetge, potser. Però jo no era encara a l’ Àrtic, sinó a les illes Lofoten, a l’ Atlàntic Nord, i els baleners noruecs es reien de mi amb un punt de racisme, perquè tenia els cabells negres i la pell fosca.
En la diversitat hi ha el gust.
El nord dels EUA té molta població d’origen escandinau i no és casualitat: suecs, finesos, noruecs... I els noruecs inverteixen fortunes a l’ Àrtic, objecte de l’ambició de Trump.
Pel petroli?
No només. En realitat podríem dir que Noruega és com un ric emirat de la península Aràbiga, però a l’ Àrtic.
Noruega deu ser un emirat petrolier,però amb inigualable justícia social.
Bé, també hi ha qui hi veu maledicció del petroli, que desmotiva els joves i el seu esperit emprenedor, que va ser llegendari des dels vikings.
Els desmotiva que el fons sobirà per a tot noruec garanteixi el seu futur?
És el fons d’inversió més gran del món, que administra els ingressos del petroli perquè beneficiï les futures generacions. Però molts creuen que desincentiva aquests joves i els malcria.
El Nobel noruec Finn Kydland va defensar aquí que els dona seguretat
A més, parlar de l’ Àrtic és parlar de certa hipocresia, perquè Noruega està augmentant aquest fons amb noves exploracions; però també és un país cada vegada més elèctric: Oslo és ja gairebé 100% elèctric. Cada vegada gasta menys petroli.
Tant de bo hi hagués més Noruegues.
Però el rellevant ara a l’ Àrtic és la tensió geopolítica a mida que l’escalfament global ho fa cada vegada més transitable i valuós per les seves incalculables riqueses ara plenament explotables. És com si redescobríssim Amèrica avui.
Un món per conèixer... I explotar.
És la febre polar, com la de l’or al seu dia, per aconseguir els recursos àrtics, el 30% del total del planeta: petroli, gas, or, urani, terres rares avui imprescindibles per a les noves tecnologies.
Però amb diverses potències en lliça.
Rússia és una potència àrtica des de Pere el Gran i creu que té dret a aquestes riqueses. I no desdenyi la pesca àrtica: la meitat del peix que consumim a Europa i els EUA prové de l’ Àrtic.
També és cada vegada més transitable.
És un nou mar tan gran com la Mediterrània, amb noves rutes alternatives que poden donar un enorme avantatge geopolític i comercial als qui les controlin. La Xina domina avui el comerç marítim mundial; però l’ Àrtic pot ser alternativa a Suez, Panamà...
Per on?
Pel pas del Nord-oest entre l’ Atlàntic i el Pacífic; però ara els canadencs el consideren nacional i intern...
Però Trump pressiona.
Perquè sap que l’ Àrtic és l’alternativa avantatjosa al canal de Panamà i vol que sigui considerat internacional, no canadenc. I els xinesos pensen el mateix.
Fan falta molts trencaglaços allà.
Els EUA en tenen dos, i els russos, 45 de propulsió nuclear; els xinesos i els sud-coreans els construeixen a tota velocitat. Corea ja ha creat un Ministeri Àrtic per optimitzar aquesta ruta avantatjosa per a ells.
Però el pas del Nord-oest encara és el Canadà.
El 40% del Canadà està deshabitat i el 40% del seu territori és àrtic. Però la seva ambició àrtica l’han pagada milers d’inuits que el 1953 va deportar a 2.000 km al nord condemnant-los a una mort segura. Avui els deporta a la illa d’ Ellesmere, encara més al nord.
El Canadà sempre va tenir bona premsa.
Doncs va ser un colonitzador cruel, com els danesos a Grenlàndia, que van arribar a esterilitzar les inuits perquè no sobrecarreguessin el sistema de pensions.
Per què el Canadà deporta més inuits?
Bases militars: el Canadà gasta el 5% del seu PIB per a l’OTAN a l’ Àrtic. Allà ara no es respecta més llei que la del més fort i sembla que Putin i Trump podrien repartir-se l’ Àrtic sense el Canadà.
Hi ha trilions en joc.
I s’inverteixen bilions en rutes, ciutats, logística. Rússia ha construït deu ports en deu anys, i els EUA en projecten un altre a Alaska. I, per si fos poc, els ultrarics tecnològics també planegen sembrar l’Àrtic de les seves gegantines fàbriques de dades.