Abans que ho escrigui un altre, ho dic jo: ja n’hi ha prou de consumir tantes gildes –la tapa de moda del 2025–, no sigui que l’Administració espavili i promogui noms alternatius mitjançant un concurs públic perquè gilda és sinònim de masclisme i violència heteropatriarcal.
Gràcies a la moda nefasta de compartir als restaurants, sopar de pica-pica i de passada intercanviar microbis, la gilda triomfa a tot Espanya perquè és senzilla d’elaborar, preserva la individualitat –ningú no es parteix una gilda– i permet optimitzar (antigament, acanar el client).
Fotograma de la pel·lícula Gilda (1946)
La moda es reflecteix en tatuatges i joies entre els joves amb forma de gilda –la tapa, no les germanes Gilda del còmic, filles del gran Vázquez–, la qual cosa confirma que els organismes de memòria democràtica són imprescindibles.
La banderilla gastronòmica en voga es diu gilda i no Paquita perquè és verda i picant, com la protagonista de Gilda –interpretada per Rita Hayworth–, exitosa pel·lícula del 1946 que va contribuir a l’escalfament global i al primer fake de la història (la ciutadania espanyola, aleshores anomenada gent, donava per fet que la censura havia tallat un striptease, inexistent).
Paradoxes de la vida: la tapa de moda blanqueja la bufetada més masclista del cinema
Quan un taverner donostiarra va inventar a finals dels quaranta aquesta banderilla de bitxo d’Ibarra, oliva i anxova va tenir l’encert d’anomenar-la gilda –tot déu en va entendre les raons–, sense imaginar que dècades després triomfaria a les autodenominades tavernes gastronòmiques.
La pel·lícula va impactar a mig món i no per dues grans cançons que encara es deixen escoltar –Amado mío i Put the blame on Mame –, sinó, sobretot, per la bufetada que Glenn Ford li clava a Rita Hayworth després que demanés la col·laboració del públic no per corejar la canço sinó per abaixar-li la cremallera del vestit.
Lee tambiénEspanya parla, Eurovisió calla
La bufetada més cèlebre de la història del cinema convertida en tapa guai és una d’aquestes paradoxes de la vida moderna. No se li ha de donar, dic jo, més importància, tret que algú tingui un dia d’aquests l’ocurrència d’exigir la prohibició de Gilda a les televisions públiques o aconsellar a l’hostaleria que anomeni Lulús, Zoes o Aines les omnipresents gildes.
