De Merkel a Meloni

La Unió Europea segueix endurint la seva política migratòria, en un context d’auge de la dreta i la ultradreta en l’escena continental, també a tot Occident. Dilluns, els ministres de l’Interior dels països de la UE van decidir modificar a la baixa les quotes del mecanisme de solidaritat contingudes en el Pacte Europeu de Migració i Asil, que es va firmar el 2024. És a dir, disminuir el nombre de migrants arribats irregularment a les costes mediterrànies que poden ser ressituats en països del centre i el nord europeus, per alleujar la pressió que pateixen els meridionals; i, d’altra banda, rebaixar els ajuts comunitaris a què poden aspirar aquests últims per fer front a les onades migratòries. Els ministres de l’Interior també van acordar avalar la creació de centres de deportació a tercers països.

Per dir-ho en poques paraules, podríem dir que en les altes esferes comunitàries l’esperit d’Angela Merkel s’ha substituït pel de Giorgia Meloni. Si en el període 2015-2016, sent encara Merkel cancellera alemanya, es va produir l’allau migratori derivat de la inestabilitat de països com Síria i l’ Af­ganistan, i van arribar a Europa més d’un milió de migrants i refugiats, que Alemanya va acollir en bona part, ara preval en els centres de decisió comu­nitaris l’esperit de la primera ministra italiana ultradretana, que aposta per la mà dura.

La votació de dilluns va propiciar una victòria còmoda dels partidaris de re­duir els mecanismes de solidaritat d’Europa amb els immigrants i, també, de ­limitar la solidaritat amb determinats països membres. Espanya, Itàlia, Grècia o Xipre, que reben a les seves costes el contingents d’immigrants més grans, van votar en contra d’aquestes restriccions, ja que són insolidà­ries amb la seva realitat i, tenint en compte la necessitat de mà d’obra, potser presenten un cert grau d’incoherència. La dimensió d’aquestes retallades és prou important. Si la proposta inicial era que a partir del mes de juny del 2026 es po­guessin ressituar 30.000 migrants per any i que els ajuts
poguessin ascendir fins als 600 milions d’euros, després de la reducció a què ens estem referint aquestes xifres es podran reduir a 21.000 migrants i 420 milions d’euros.

Són, certament, quantitats ben curtes. En especial si les volem comparar amb les xifres reals d’arribades d’immigrants, que als quatre països citats sumen uns 140.000 d’anuals, la qual cosa, amb la nova quota ara decidida, podria significar que aquests estats de la ribera mediterrània s’hauran de quedar amb entre sis i set migrants per cada un que es destini a altres països.

Aquesta restricció consolida, per tant, els problemes que pateixen els països meridionals a causa de la immigració irregular. Però no és pas una sorpresa. Prèviament, ja es va proposar d’accelerar la velocitat de les deportacions i es va avalar la idea que els països on es pretén reenviar migrants irregulars poguessin organitzar els seus propis centres de deportació. Ara, el que van ser idees expressades en el si de la Comissió Europea es converteixen en normativa, pendent tan sols de l’aprovació preceptiva del Parlament Europeu.

Sense cap mena de dubte, les polítiques d’Angela Merkel van tenir conseqüències, com ara el començament del seu declivi polític i la pèrdua posterior de la cancelleria el 2021, després de setze anys en el càrrec. Per no parlar del creixement de la ul­tradreta alemanya. Però el gir antimigratori de la Unió Europea que ara es va refermant encara pot tenir efectes més profunds. En primer lloc, i a curt ter­mini, per a la UE, que, per tal de contenir l’avanç de la dreta extrema, abraça els seus postulats, en un moviment contrari a la seva naturalesa i de resultat incert, mentre desatén el principi de solidaritat entre els estats membres. En segon lloc, per al seu ideari fundacional, que vol la pau i el benestar dels ciutadans, així com la defensa de la llibertat i la seguretat que permetin, entre altres objectius, regular l’asil i la immigració, i lluitar contra la delinqüència. Però que també es fonamenta en el respecte a la dignitat i els drets humans, inclosos els de les minories, en la defensa de la llibertat, la democràcia i l’ Estat de dret.

És obvi que la immigració irregular constitueix un problema, i que cal establir les polítiques adequades perquè el que pot ser una oportunitat de progrés compartit no ens aboqui a un retrocés col·lectiu. Per això cal abordar aquesta qüestió amb un zel exquisit, allunyat de posicions extremes i sense conculcar l’ideari que dona sentit a la UE.