Breu escena barcelonina a mitja tarda. Dos individus amb roba d’animació de l’ Eintracht de Frankfurt criden l’atenció d’un taxi en un carrer cèntric de la ciutat. Un porta una llauna de cervesa oberta, de manera que el taxista l’adverteix que no pot entrar amb la beguda al vehicle. La resposta no és buscar una paperera per dipositar-la, sinó llançar-la de mala manera sobre la vorera. La seqüència, sigui justament o sigui injustament, contamina l’opinió cap a un club que ja ve odiat de casa pel que va passar fa tres anys. La incompetència del Barça va ser una cosa; la mala educació n’és una altra. I en aquell episodi molts dels de Frankfurt es van passar tres pobles. Ahir ho van tornar a fer. Van llançar infinitat d’objectes, incloent-hi perilloses bengales, cap a la posició dels seguidors locals. La UEFA hauria d’impedir que viatgessin abans que passi una desgràcia. Tres anys d’estupideses entre un partit i un altre en són prou prova.
Sobre la gespa, l’ Eintracht de Frankfurt, a través del seu civilitzat equip de futbol, se li va entravessar també al Barça, però va fer servir eines sobre les quals res no s’ha d’objectar. Se l’esperava agosarat al conjunt alemany, però va mutar en un grup defensiu i disciplinat que sortia al galop mitjançant contraatacs seleccionats i sempre amenaçadors.
De l’inacceptable comportament de la grada visitant a la situació a què ha arribat Araújo
Va suar, per tant, el Barça de Flick, que jugui malament o bé ha recuperat l’energia que tant el descriu i, a més, ha aconseguit una victòria vital substituint la precipitació i els nervis del primer temps pel fet de mastegar les jugades que va acabar aprofitant Koundé. Quan avances metres associant-te a còpia de passades meditades guanyes temps perquè els teus propis defenses arribin a l’àrea contrària. No hi ha millor sorpresa que un defensa en una àrea que no és la seva.
Parlant de defenses, parlem una estona d’un que no hi és.
Ronald Araújo
L’uruguaià, que va arribar a ser top 3 entre els millors centrals del món (el Bayern sospesava pagar 80 milions d’euros per ell al llarg del 2024), ha patit des d’aleshores una davallada gradual de rendiment que, lluny de ser entesa com una cosa reparable i temporal, no només va despertar la ira i l’odi dels no ningú, milers d’éssers que habiten a les xarxes socials i que es moriran sense aportar mig gram d’afectivitat i alfabetisme al món, sinó que va portar a col·lació la vena més repel·lent i bullyinguera dels culers refinats, cèl·lula que aplica un desenvolupat sentit per detectar (i denunciar amb obsessió maccarthista) aquells jugadors que no són prou “polits”, així els descriuen, amb la pilota. El futbol del Barça, sempre hi coincidirem, ha de gravitar al voltant de la pilota i no hi ha club en la història que la vulgui tractar millor, però en aquesta via hi caben futbolistes antisistema com a contrapunt minoritari per omplir el que els artistes no tenen. Puyol, Stòitxkov, Eto’o, Yaya Touré... Als membres d’aquella tropa d’escollits els sobrava ànima per repartir. Incloguem-hi, per exemple, Raphinha, que s’ho ha guanyat.
Recordo crítiques a aquests jugadors que remunten, salvant les distàncies, al que ha passat amb Araújo. Fins que no ha caigut, no han parat. I el que és pitjor, ara, per culpa seva, toca aguantar un altre virus de la nostra època: l’onada de solidaritat llançada en forma d’insuportable cursileria. Tant de bo Araújo sobrevisqui a les dues escomeses.
