Es diria que tot s’ enfonsa al voltant de Pedro Sánchez. Tres persones del seu cercle més estret han hagut de deixar el càrrec per corrupció o acusacions d’assetjament sexual. Són tres figures que han tingut un paper rellevant a prop seu des que va guanyar les primàries. Està perdent el president el control del partit?
Ni tan sols algunes veus socialistes molestes amb el protagonisme que Sánchez va donar al seu dia a José Luis Ábalos, a Santos Cerdán o a Francisco Salazar responen a aquesta pregunta amb un sí. Sánchez no només controla la formació, sinó que està fent tots els passos necessaris per continuar fent-ho en el futur. La dissidència interna no preocupa el president, però sí que es dona una imatge de descomposició que pot desmobilitzar l’electorat socialista, en especial el vot femení. Les dones van ser decisives el 2023 per al Govern progressista. El lideratge no es discuteix, però el PSOE emet senyals de desgast.
El partit emet senyals de desgast, però el líder es mou per mantenir-ne el control
Diuen que les revolucions devoren els seus fills. Salvant el caire dramàtic de l’asserció, ha passat una mica això amb els protagonistes de l’intens canvi que va suposar per al PSOE l’arribada de Sánchez a la secretaria general en contra de l’establishment del partit. Després de ressorgir de les seves cendres, ell i el seu equip van prendre tot el poder. Del grup de gent que el va impulsar en queden pocs. És innegable la seva capacitat de regeneració, sigui voluntària o forçada per revelacions inconvenients com li passa ara.
Que dos secretaris d’organització estiguin immersos en causes per corrupció ja és una clatellada. Si s’hi afegeix la sensació que la bandera de la igualtat és una hipocresia, el desastre és més gran. Tots els partits tenen casos d’aquest tipus, però no a tots els afecta igual. Alberto Núñez Feijóo acaricia la desmobilització de les dones que voten socialista.
El PP ha començat a atacar María Jesús Montero com a vicesecretària del partit per no haver investigat les denúncies contra Salazar. Sánchez s’ha situat ell mateix com a tallafocs aquesta setmana assenyalant que assumia “en primera persona” els errors comesos, intentant protegir Montero i també la secretària d’organització, Rebeca Torró, que fa cinc mesos que és al càrrec. Salazar havia de ser el número dos de Torró quan van saltar a la llum les denúncies i se’l va apartar de la Moncloa i va deixar de ser militant. Per al PP, esquitxar Montero seria un filó, ja que és la candidata a la Junta d’ Andalusia.
El relleu de Cerdán per Torró es va fer al juliol a correcuita quan es va fer públic l’informe de l’OCU. Sánchez va estudiar seriosament situar algú del PSC en aquest lloc. Salvador Illa no ho veia clar, però es va manifestar disposat a ajudar-lo si ho considerava indispensable. Per al PSC hauria suposat guanyar poder, però perdre independència.
Però els problemes de Ferraz venen de lluny. Potser el primer símptoma públic va ser la sortida d’ Adriana Lastra, arran de les lluites internes. Lastra no va aconseguir o no li van deixar tenir poder al partit. Sí que ho van aconseguir Ábalos o Cerdán, amb nefastes conseqüències. Ahir va ser detinguda Leire Díez, connectada amb Cerdán.
El president controla el partit. Ningú no s’atreveix a qüestionar-lo, tret de Felipe González o Emiliano García-Page. Això no vol dir que no hi hagi moviments. Alguns ministres tenen aspiracions successòries, tot i que són fidels al líder. Però el gran poder al PSOE recau en les federacions territorials. Per això Sánchez envia els seus peons a Andalusia, Aragó, Madrid i la Comunitat Valenciana. Amb les baronies i el grup parlamentari, provarà d’impedir un eventual suport del PSOE a Feijóo. “No és no” de nou. Si les revolucions devoren els seus fills, la que va impulsar Sánchez al seu dia s’ha cruspit un planter de fills, però el líder no vol que s’ empassi la seva empremta.
