Hi ha decisions difícils d’entendre, però d’altres són simplement impossibles d’explicar obertament i raonadament. És en aquest calaix que cal situar la que han pres els socialistes respecte a qui havia de competir per les sigles com a cap de llista del PSOE a les eleccions del 21 de desembre a Extremadura.
És inaudit que una organització política renunciï, si més no, a competir. Que no s’esforci i doni el millor de si per aconseguir els millors resultats possibles. Tot i això, els socialistes han actuat així a la comunitat extremenya.
El compte enrere cap a l’escrutini certifica cada dia a través de les enquestes la intensitat de l’ensorrament del PSOE. Així doncs, les dues úniques incerteses que sobrevolen aquests comicis són si el PP de l’actual presidenta extremenya, María Guardiola, obtindrà la majoria absoluta o si necessitarà retre homenatge a Vox i canviar el discurs centrista que ha mantingut fins ara per continuar exercint el càrrec. L’altra incògnita és comptar els seients que perd el PSOE a l’Assemblea extremenya. Quanta carn travessa el punyal que el mateix partit ha decidit clavar-se.
No passa cada dia que un partit presenti com a candidat un processat per la justícia, com és el cas del socialista Miguel Ángel Gallardo. Encara és menys comú que aquest processat ho estigui per un cas de favoritisme i amiguisme que implica el germà del president del Govern central, David Sánchez, també processat. I encara menys que només vint-i-quatre hores abans que es fes públic el seu processament, en una maniobra d’allò més basta i malintencionada –cosa que s’hauria de considerar frau de llei–, protagonitzés un escàndol per assegurar-se l’aforament que atorga l’acta de diputat que ell no tenia com a president de la Diputació de Badajoz. Recordem-ho: va dimitir un diputat socialista de l’Assemblea extremenya i quatre companys van deixar córrer el torn perquè la piloteta en forma d’acta arribés als peus de Miguel Ángel Gallardo. Una operació d’aforament en tota regla. Pornogràfic i a la vista de tothom.
Miguel Ángel Gallardo
Hi afegim tan sols que el que és inexplicable no ho és perquè no tingui explicació. Més aviat el que passa és que no volen o no poden esbombar les raons de debò que han empès algú a prendre una decisió. Quan les preguntes no tenen resposta, l’espai buit tendeix a omplir-se amb hipòtesis, unes més plausibles que d’altres. Sens dubte, voler explicar el desistiment socialista a Extremadura, antigament un graner per a les seves sigles, com una cosa intencionada no té cap sentit. Altres hipòtesis, més compromeses per al socialisme, obliguen a construir un castell de suposicions que no són objecte d’aquesta secció.
El cas extremeny, exagerat en forma i fons, pot no ser l’últim. Pedro Sánchez va dir després de la desfeta autonòmica i municipal del 2023 que tocava rearmar territorialment el partit. No sembla que hagi passat res d’això. És més que probable que el president aragonès, Jorge Azcón, també convoqui durant les pròximes hores eleccions anticipades a la seva comunitat. La candidata socialista, la ministra d’Educació i portaveu del Govern, Pilar Alegría, també té males cartes en aquella partida, com també té la vicepresidenta i ministra d’hisenda, María Jesús Montero, per quan es confirmi la data dels comicis andalusos.
Algú molt malpensat podria pensar que en realitat a Pedro Sánchez no li interessa res més que el Govern d’ Espanya i que el que passi amb el partit a escala territorial no és més que una qüestió poc important. Encara més, aquest algú també podria pensar que una revalidació de governs autonòmics a través de pactes PP- Vox li pot ser d’ajuda a Pedro Sánchez per tornar a influir en la por de la ultradreta així que ell es decideixi a convocar eleccions generals.
No hi ha exercici més seductor que explicar els fets a través d’argumentacions saberudament raonades que pretenen assignar una estratègia al que no és més que un error. I que un partit es rendeixi per avançat en una contesa electoral –tornem al cas d’Extremadura– no és res més que això, un error colossal, com també ho és pensar que la promoció publicitària i la notorietat que un aconsegueix com a ministre o ministra serveix per suplir les mancances estructurals que un partit pot acumular a les diferents comunitats autònomes.