Gairebé tres setmanes després de comunicar el sentit de la decisió, el Tribunal Suprem va fer pública dimarts la sentència amb què condemna el ja exfiscal general de l’ Estat, Álvaro García Ortiz, a dos anys d’inhabilitació i a una multa de 7.200 euros per un delicte de revelació de dades reservades.
Després d’analitzar la sentència, la primera consideració és el respecte a la decisió dels magistrats. Aquesta frase no vol ser d’intenció banal i de contingut vacu, ja que l’ Estat de dret s’assenta, entre moltes altres qüestions, en el respecte a les decisions dels tribunals de justícia. Ara bé, igual com la resta de les qüestions d’interès públic, també les decisions judicials són opinables. Amb més motiu quan són els mateixos jutges els que, davant el mateix fet, poden arribar a conclusions divergents. En el cas que ens ocupa, cal recordar que la unanimitat no ha estat possible entre els magistrats que han jutjat García Ortiz. En aquest sentit, tant respecte mereixen la sentència condemnatòria com els dos contundents vots particulars, sobre un total de set, partidaris de l’absolució.
La discrepància abismal dels jutges davant el mateix fet ens obliga a una segona reflexió. El marge d’interpretació necessari i positiu que les lleis concedeixen als jutges forma part intrínseca de tota activitat humana. Ara bé, aquest marge valoratiu i interpretatiu cal entendre’l de manera individual i allunyat del biaix ideològic atribuïble a cada magistrat en la seva vida particular i privada. El ciutadà aspira legítimament que siguin els fets provats i la interpretació que els jutges en facin els ingredients que acabin formant la sentència. En cap cas no forma part del que s’ha d’entendre per legítim el vot col·lectiu o per blocs en funció del quadrant ideològic d’un jutge o un altre. Doncs bé, a Espanya ja és massa habitual que les sentències es puguin anticipar en funció de l’adscripció conservadora o progressista dels jutges que formen un tribunal. Aquesta manera de procedir, que en la sentència del fiscal general de l’ Estat s’ha posat de nou en evidència, és d’allò més preocupant, ja que qualsevol sospita d’ideologització de la justícia resulta letal per a la credibilitat del que ha de ser el seu patrimoni principal: la independència.
Els dos vots particulars argumenten que es vulnera la presumpció d’innocència de García Ortiz
I encara causa més neguit la naturalitat amb què s’accepta en el debat dels assumptes públics que la condició de progressista o conservador determinarà el sentit del vot d’un jutge. Cal una reflexió a fons sobre aquesta qüestió, en especial per part dels mateixos jutges, en la mesura que corroeix la confiança en la justícia i per afegiment en els fonaments democràtics del país.
Finalment, cal fer també una reflexió sobre el fons de la sentència, ja que l’anàlisi substantiva dels arguments planteja dubtes més que raonables, com posen de manifest els vots particulars contraris de les magistrades Susana Polo i Ana Ferrer.
La sentència afirma que va ser Álvaro García Ortiz “o una persona del seu entorn immediat i amb el seu coneixement” qui va difondre el correu electrònic que revelava dades reservades d’Alberto González Amador, la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz-Ayuso.
És preocupant que les sentències s’anticipin segons l’adscripció ideològica dels jutges
El Suprem considera provat en aquest punt allò que, en el fons, no és més que una hipòtesi, ja que no hi ha una sola prova ni tampoc un sol testimoni que aporti valor probatori a aquesta afirmació. Per això es pot argumentar, com fan els dos vots particulars ja ressenyats, que les conclusions donades per bones en la sentència poden implicar una vulneració del dret a la presumpció d’innocència. Una manera de dir que amb la condemna s’estaria vulnerant el principi jurídic in dubio pro reo , ja que, de totes les opcions possibles, s’hauria escollit, sense cap prova determinant i treballant únicament amb hipòtesis plausibles, la més perjudicial per a l’acusat. La condemna suposa dubtes també per la nota de premsa posterior a la filtració del correu. En aquella nota no es “revelaven” secrets o informacions, com exigeix l’article 47 del Codi Penal, ja que tot el que s’hi incloïa era de domini públic.
És més que probable que el cas acabi davant el Tribunal Constitucional, que haurà de determinar, si finalment s’interposa recurs, si s’han respectat els drets fonamentals del ja exfiscal general de l’ Estat. Si fos així, la seva serà l’última
paraula sobre el tema. També aleshores s’haurà de respectar la sentència i, igual com ara, es podrà opinar sobre el contingut.