Hi ha tants paradisos com persones al món, i Júlia Colom ha volgut retratar el seu, aquell lloc on floreixen les seves aspiracions personals i que a mesura que passa el temps sembla cada vegada més inabastable. És el Paradís que dona títol al seu segon àlbum, en què l’artista mallorquina ha fet un pas endavant com a compositora per aclarir qui és en la faceta artística, sota l’influx de la seva herència musical i el so del llaüt que tocava el seu avi quan cantava amb ella. Un so que es podrà escoltar avui 11 de desembre a L’Auditori de Barcelona, el primer concert de la seva pròxima
gira.
Composició
Al meu primer disc ho vaig pensar i teoritzar tot molt, però aquest em va sortir més intuïtiu”
Quin és el paradís que dona títol al disc?
És aquell ideal que cada un té al cap, però en què no ha estat mai. El paradís és el que m’impulsa a llevar-me al matí i fer coses, la persecució d’una promesa que no es compleix mai, però dirigeix la meva vida en el dia a dia.
Com es materialitza?
En moltes facetes de la meva vida, sobretot d’autorealització, d’estar en pau amb mi mateixa, acompanyada per la sensació que el que faig és bo i se’m reconeix amb una recompensa econòmica i d’objectiu vital. És una idea que he anat plasmant en gairebé totes les cançons. Estic en la vintena i sento que tinc un projecte de mi mateixa que no arribo a materialitzar, crec que és una qüestió generacional.
Afecta altres persones del seu entorn...
Soc de Mallorca, on hi ha moltes hostilitats i frustracions del moment històric que travessem. Parlo d’aquesta ultrapreparació perquè desitjàvem assolir un paradís que ens pensàvem que arribaria i que no arriba mai. Tenir un projecte de vida, un habitatge, unes idees que pensàvem que ens mereixíem i ens preguntem: què ha passat?
Més que un paradís, sembla una frustració.
És el que passa mentre arriba el paradís, mentre l’esperes i tot el que fas per assolir-lo. Em sento petita, buscant-lo, però si miro enrere i em fixo en tot el que ha passat m’adono que ja està passant. No hi ha cap projecte per materialitzar perquè ja soc el que soc. I és una sensació agradable tenir una mica de perspectiva de tant en tant, per no sentir que tot s’escapa.
El llaüt aporta un sabor antic que combina amb sintetitzadors...
El fil narratiu no dista tant de Miramar, el meu anterior disc. La veu és al centre i al davant, i les cordes, guitarres espanyoles, són molt presents combinades amb el llaüt. Té un toc de sintetitzadors, però són més darrere, he intentat trobar un equilibri en què em senti còmoda amb la combinació, que no em superi i m’identifiqui amb un so més electrònic.
Esmenta la Lluna en tres cançons. Què representa per a vostè?
He volgut evocar imatges on jo i la natura parlem. Pot semblar una cosa hippy, però és natural per a mi perquè m’agrada caminar per la muntanya a Mallorca, on visc als afores, prop d’un oliverar. És una cosa que tinc molt interioritzada a l’hivern, quan vespreja de cop a dos quarts de sis el meu cos em demana de sortir aviat per caminar en solitud, jo amb les meves coses, i buscar respostes. Sento que explico coses a la Lluna i em contesta, és a la meva vida, és una imatge íntima que m’ha sortit en les cançons.
Sense un significat concret.
Al meu primer disc ho vaig pensar i teoritzar tot molt, però aquest em va sortir més intuïtiu, deixo un espai més obert per no haver d’explicar-me tant, perquè la persona que m’escolti pugui entrar a la seva manera dins de la història.
La seva música forma part d’una tendència a recuperar la tradició, no?
Soc un gra de sorra dins d’un moviment molt més gran que respon a una infraestructura dins la d’indústria on hi ha concerts, un públic sensible i més artistes involucrats. Però per a mi és molt natural, hem tingut dècades en què no hi ha hagut aquesta apreciació, de fet era una mica caspa.
