Exagerant i molt, com els futbolistes quan els freguen la cara, Madrid es va despertar ahir amb la mateixa expectació popular del 19 de juliol del 1890, quan mitja ciutat es preguntava: “Executaran Higinia Balaguer o hi haurà indult?”. Qui diu Higinia diu Xabi. Vet aquí alguns titulars de la premsa de dimecres: “ Judici sumaríssim a Xabi”, “ Xabi contra el seu acomiadament”, “ Xabi se la juga”...
Higinia Balaguer no va tenir gens de sort i a les vuit en punt del matí va ser executada amb puntualitat impròpia mitjançant garrot al pati de la presó, davant ni més ni menys que 20.000 persones en el que va ser l’última execució pública de Madrid. I una de les més freqüentades de la història. Serventa, havia assassinat la senyora en un pis bé del carrer Fuencarral, crim que va captivar mitjans i públic fins al punt d’inaugurar el periodisme de successos a la premsa espanyola. Durant nou hores, el cos va quedar exposat al poble i la policia va tenir l’obligació en algun moment de mantenir l’ordre a còpia de cops de porra. Tot molt humà...
Un City pacifista acosta Alonso a la maledicció dels entrenadors espanyols del Madrid
Exagerant i molt, queda dit, el Reial Madrid-Manchester City semblava el dia del judici final per a l’entrenador de Tolosa, víctima d’un guió molt vist: no hi ha paciència per als entrenadors espanyols al Reial Madrid. La classificació a la Lliga i la Lliga de Campions induiria en qualsevol altre club a la indulgència, la conjuntura –desembre del primer any de l’era Alonso– convidaria a la paciència. Tanmateix, tots els senyals amb què el Reial Madrid deixa els seus entrenadors davant dels cavalls estaven encesos ahir a la nit, malgrat una infermeria plena que bé podria excusar qualsevol entrenador.
El Manchester City més pacifista dels últims anys va acabar guanyant amb tacte, una mica a desgrat i sense ànim de faltar a ningú i menys a Xabi Alonso, bon amic de Pep Guardiola. Ni així. Tot i volent, corrent i bracejant, el Reial Madrid va transmetre aquest sí però no que tant condemna els seus entrenadors, sobretot si són espanyols, com si Espanya i Madrid fossin dues coses diferents, això que diuen els que saben de política. De la mateixa manera que el Reial Madrid pinta més aviat poc a la selecció espanyola, es tracta d’una trituradora immisericordiosa de místers autòctons, just en l’època en què gaudeixen de prestigi i galons a tot Europa.
Xabi Alonso i Pep Guardiola donant instruccions
Des de l’ acomiadament de Vicente del Bosque el 2003, tots els entrenadors espanyols del Reial Madrid han acabat aviat i malament. La llista és extensa: Camacho, García Remón, López Caro, Juande Ramos, Rafa Benítez, Lopetegui...
La sortida madridista va ser tímida i, malgrat adquirir avantatge al marcador al minut 27, ja va ser superat abans del descans sense que el City hagués de desplegar un gran futbol. Va aprofitar amb ofici l’estat d’ànim dubitatiu que flota al club i el seu entorn –que no és una rèmora exclusiva del FC Barcelona– per anar-se’n amb avantatge al descans. Recorrent a l’orgull, sostingut com sempre per les aturades de Courtois, Xabi Alonso va fer entrar al camp totes aquelles peces que exoneren l’entrenador del pecat de no haver arriscat. El clima de les remuntades va sobrevolar deu minuts el Santiago Bernabéu –és un dir, no es veia el cel de Madrid, coses dels estadis moderns–, però sense el crescendo de les grans nits, i als últims minuts el gol va rondar més l’àrea de Courtois. Faltava Mbappé i s’esperava Vinícius, molt centrat aquesta vegada en la seva condició de líder però sense gol.
La desfeta no es va produir, Xabi Alonso va guardar les aparences, però el Reial Madrid va perdre els tres punts en un partit sota la lupa perquè no fabrica futbol al centre del camp, que és on es forgen els títols.
