“Tota la meva vida ha estat una presó”
Tinc 58 anys. Vaig néixer a Leimen, Alemanya, i visc a Milà des del 2023 amb la meva tercera esposa. Jo l’anomeno l’última esposa. Tinc cinc fills, la darrera nounada: Zoë Vittoria. Ara Europa és un lloc perillós. Espero que els polítics recordin que la solució és la pau i no la guerra. Soc catòlic, vaig a missa. (Foto: Jesús Hellín / STUDIOMEDIA19)
El preu de ser Becker
Va guanyar sis Grand Slams com a jugador i sis més com a entrenador. Va ser el més jove a conquerir Wimbledon, amb 17 anys, i ha provat la glòria i l’abisme. Va sortir de la presó més dura de la Gran Bretanya fa tres anys, però aquella cel·la va ser el seu lloc de renaixement. En les seves memòries, Inside (Cúpula), repassa la seva caiguda: com es va enfonsar la seva vida financera, les seves decisions equivocades, el preu de la fama i la brutalitat de la presó. Durant 231 dies va compartir espai amb assassins, violadors i traficants. Avui viu a Milà amb la seva dona, Lilian, i la Zoë, la petita dels seus cinc fills. Resa cada matí al Duomo i treballa a la televisió comentant els quatre grans tornejos de tennis, futbol i bàsquet en canals alemanys. Presenta un podcast, Becker Petkovic, i assegura que, per fi, s’ha deslliurat del personatge.
Com va perdre una fortuna de 38.000 milions de lliures?
Quan ets famós la gent s’emociona amb els titulars i 20 milions es converteixen en 20.000. Jugava a tennis als noranta, i els nostres ingressos eren molt menors que ara.
Ho entenc.
Els divorcis i els fills són molt cars, i quan em vaig retirar les meves despeses eren més grans que els meus ingressos, i vaig fer molts mal negocis.
Sol passar-los als campions, per què?
No vaig estudiar. Vaig prendre decisions bones i dolentes. I quan et dius Boris Becker, els teus errors fan més soroll que tu.
Què et passa quan tens 17 anys i ets el rei del tennis mundial?
Deien que era un nen prodigi, i els prodigis no duren gaire. Em vaig retirar als 32.
L’enlluernava la vida dels rics?
Així era la gent que m’envoltava, volia el mateix i les temptacions són a tot arreu, però sempre voldran alguna cosa a canvi.
El van declarar culpable de violar la llei de fallida.
Gràcies, perquè la majoria de periodistes no saben que el meu error va ser tècnic: vaig entregar els comptes tres setmanes més tard. Això va ser tot. Ho juro per Déu.
Va acabar en una de les pitjors presons del Regne Unit.
Wandsworth és perillosa, allà mor gent, però els reclusos no importem. És un lloc salvatge. I és igual si ets pedòfil, assassí, traficant o has comès un delicte econòmic. Soc afortunat d’estar sencer.
Com ha viscut aquests 231 dies?
El temps passa lentíssim. Et sents perdut, tens por. Per les nits se senten crits de persones que no suporten la solitud. Jo soc un tipus calmat i l’edat va jugar al meu favor, a poc a poc vas entenent com funciona aquell lloc.
Va arribar a fer amics a la presó?
És qüestió de supervivència. Vaig observar qui controlava i m’hi vaig unir. Tot sol, no dures gaire. Hi ha bullying . Hi ha violència. El que veus a les pel·lícules... és veritat.
De l’estrellat al pitjor lloc.
No em vaig creure mai una estrella. Ni m’exaltava quan guanyava ni m’enfonsava quan perdia. Això em va ajudar a la presó: tenir els peus a terra.
Què li va ensenyar la presó?
Quan ho perds tot, l’única cosa que et queda és el teu caràcter. La llibertat, els diners, tot desapareix. Has de mudar-te de pell.
Per bé?
Em vaig treure moltes motxilles. Vaig tornar al meu centre. És curiós: de Wimbledon a Wandsworth hi ha només 5 km. Ja no soc un nen prodigi ni un pres. Només soc jo.
Què ha aconseguit treure’s de sobre?
Em vaig acomodar. No soc d’anar a festes, però em vaig tornar gandul. I jo no soc així.
Ha tingut tres esposes. Què és l’amor?
Gràcies les meves dues exs tinc els meus fills, així que no les canviaria per res. Però totes dues es van casar amb un home ric i famós, no sé si s’haguessin enamorat d’aquell xaval de Leimen. Quan vaig conèixer la meva actual dona ho havia perdut tot, però em va escollir.
Una esposa feliç és una vida feliç?
Ho deia la meva mare. Ara entenc per què. La meva filla Zoë va néixer el 21 de novembre, just un any després que la meva mare morís. Hi ha alguna cosa. Reso cada dia al Duomo. Crec que Déu encara té plans per a mi.
Quines feines tenia a la presó?
Cregui’m, jo era el millor netejant banys, resplendien. Jo quan m’hi poso, m’hi poso.
Què el mantenia dret?
Preparar-me per aprofitar la segona oportunitat. Fa tres anys que vaig sortir-ne i la meva vida ara és millor que abans. M’he passat tota la vida a la presó, encara que no estigués físicament en una.
Per les exigències del tennis?
No. El tennis va ser meravellós. Em refereixo al que va venir després, entre els 35 i els 45. Vaig deixar que d’altres decidissin per mi. No tenia el control.
Els va pagar cars.
Però si als 12 m’haguessin dit: seràs número u, tindràs cinc fills, milions i passaràs 231 dies a la presó... Hauria dit: sí.
Què va passar amb els amics?
Van desaparèixer. Les festes, els sopars. Ara volen tornar. La resposta és simple: no.
Què va ser el més difícil?
Veure els meus fills llegint mentides sobre mi. Per això vaig escriure un llibre: per explicar-los la veritat.
Digui’m qui és avui Boris Becker.
Durant anys vaig viure la vida d’un altre. Ara, per fi, visc la meva. La presó em va fer millor, em va desprendre de tot el que és superflu, em va obligar a preguntar-me qui volia ser. Em vaig desmuntar i em vaig reconstruir.
Què va cultivar?
La calma, la lentitud. Vaig començar a estudiar els estoics, i em vaig prometre ser jo mateix la resta de la meva vida. Després de retirar-me em vaig convertir en un producte que volia complaure els altres.