Victoria Szpunberg rep el premi Lletra d’Or per ‘L’imperatiu categòric’

Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) va rebre ahir el premi Lletra d’Or, un dels més prestigiosos de la literatura catalana, per l’obra L’imperatiu categòric, estrenada al Lliure de Gràcia l’any passat i publicada per Arola Editors, un guardó que suma al premi Nacional de Literatura Dramàtica, el Ciutat de Barcelona o el Butaca al millor text, entre d’altres.

Segons el jurat, format per Àngels Gregori, Andreu Gomila, Llucia Ramis, Pau Sif, Borja Bagunyà i Míriam Cano, l’obra “interpel·la directament l’espectador i el convida a preguntar-se fins a quin punt és possible sostenir principis ètics ferms en contextos de pressió i ambigüitat moral”. El premi, una agulla d’or amb la lletra fi (Φ), el va lliurar Manel Capdevila, quarta generació de joiers i tercera de la nissaga des que es va crear el premi, el 1956, al sancta santorum d’aquesta joieria de l’Eixample, un espai privat on s’exposen algunes de les joies més preuades de la història de la família, algunes de recomprades i d’altres fins i tot regalades de nou per clients fidels que no volien que es perdessin.

En un premi tan singular com aquest, nascut d’una colla d’intel·lectuals i que no té ni bases escrites més enllà de la tradició oral, en realitat són els Capdevila la baula que connecta totes les edicions. En aquest cas, a més, autor de la joia i premiada comparteixen una part del passat, ja que les respectives filles van anar juntes a escola.

A la glossa que ha escrit Gomila, l’escriptor i crític teatral recorda les relacions tibants entre crítica i autors, però també recorda el pare de la dramaturga, el poeta Alberto Szpunberg, i com L’imperatiu categòric “retrata perfectament els nostres dies a través del principi filosòfic que va encunyar Kant al segle XVIII: actua només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, alhora, en llei universal”. Però tot es complica i al capdavall “és una invitació descarada a la revolta, a que se’ns en vagi l’olla”. Gomila també ha celebrat que “Szpunberg hagi volgut ser d’aquest país, que hagi fet seva la nostra llengua, que ens hagi regalat el seu nom”, i ha recordat que entra en un palmarès amb noms gairebé mitològics com Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, JV Foix, Mercè Rodoreda, Joan Brossa, Blai Bonet o Montserrat Abelló, però també de més recents com Carme Riera, o Enric Casasses. I encara que és la segona dramaturga que l’obté, després de Lluïsa Cunillé el 2008, i també el segon guanyador que no ha nascut en territori de parla catalana, com ja va fer Lucia Pietrelli el 2020.

“M’emociona que algú amb un cognom impronunciable pugui formar part, per fi, d’aquesta cultura, i això és una cosa molt complexa (...) Ja tinc 52 anys i fa molt poc que començo a sentir que formo part de la cultura catalana, i per mi és com quan ets petita i et conviden a una festa”, va respondre Szpunberg, que va agrair un premi que li arriba “en un moment que estic molt reconciliada amb el que faig, sense supèrbia, però amb tranquil·litat”.

La dramaturga ha recordat que igual que un dels millors interlocutors del seu pare era Julio Cortázar, per ella és molt important la col·laboració amb Albert Pijuan, primer per la llengua, sí, però al final perquè “ens entenem, ens admirem, ens respectem, ens estimem molt i he trobat un molt bon còmplice”. En aquest sentit, a més, creu que el premi també és d’una banda un reconeixement al treball en equip, que és l’essència del teatre, i de l’altra també a la importància de la publicació de textos dramàtics, perquè “si no, no pot arribar a altres llocs ni se’n fan traduccions”. “Jo sempre havia volgut ser burgesa, i això és un primer pas!”, diu de broma, per tancar, Szpunberg.