Europa té tres enemics: Rússia, la Xina i els Estats Units. Rússia per haver envaït Ucraïna i haver amenaçat la seguretat de tot el continent. La Xina perquè dona suport a Rússia a Ucraïna i no és un soci comercial fiable. I els Estats Units perquè consideren que Europa és una amenaça a la civilització occidental. Ni Rússia, ni la Xina ni els Estats Units volen una Europa unida, democràtica i diversa.
Els tres enemics interfereixen en els processos electorals dels països europeus i en bombardegen cada dia els ciutadans amb informacions falses i propaganda amb l’objectiu de minar la confiança en les institucions i, així, afavorir-ne el col·lapse.
El gran aliat d’aquests tres enemics és la ultradreta. Si abans del Brexit el nacionalpopulisme europeu proposava de sortir de la UE, ara treballa des de dins per frenar la integració i soscavar-ne el funcionament per reduir-la a un mercat comú i poc més. De Rússia, la Xina i els EUA rep suport logístic i financer per llançar les campanyes d’intoxicació que incendien el debat públic i fracturen la societat.
En vista d’aquesta triple amenaça existencial, els líders europeus estan espantats i paralitzats. No creuen que tinguin cap més alternativa que sotmetre’s als Estats Units, resistir com puguin a Ucraïna i acceptar que la Xina cada vegada els compra menys i els ven més.
Europa sembla tan modesta i tan potent com aquesta vella llibreria a Kíiv
Europa es plega als EUA perquè té por que abandoni Ucraïna i desmantelli l’OTAN. També perquè creu que sortirà perdent si entaula una guerra comercial a propòsit dels aranzels que ha imposat l’Administració Trump. Alemanya, per exemple, calcula que la seva economia continuaria en recessió.
De Rússia, Europa tem l’arma nuclear, els atacs cibernètics i la paralització de les infraestructures. Els aeroports són vulnerables als drons i globus russos perquè impossibiliten el trànsit aeri.
Europa necessita la Xina com a soci comercial, però és impossible que la relació sigui equilibrada. Té tanta dependència estructural dels productes xinesos com del paraigua militar dels Estats Units.
L’Europa liberal té força per oferir als seus ciutadans una llar feliç i un entorn segur
Què s’hi pot fer? Sembla que no hi hagi sortida, però sí que n’hi ha. No és fàcil però hi és. Si aprofita el poder del seu mercat, que és el més gran del món, i s’ocupa de la seva pròpia seguretat, podrà derrotar els enemics. Ells ho saben i per això la ultradreta, que és el seu aliat interior, frena la integració econòmica i militar. Governi o no governi, té tant de poder que ha segrestat l’agenda política dels estats liberals. Sotmesos a les seves exigències, que són també les de Trump, Putin i Xi, demostren una debilitat tan gran que encara els allunya més del carrer.
Gràcies als informes de Draghi i Letta, la UE té un pla estratègic per enfortir el mercat i sufocar l’ansietat d’una ciutadania molt preocupada per la seva butxaca i la seva seguretat. Té por de no arribar a final de mes i té por que la immigració massiva i descontrolada l’expulsi de casa seva.
Com recomanen Draghi i Letta, la UE necessita un mercat únic que inclogui les finances, l’energia, les telecomunicacions i la tecnologia.
Ara, però, és impossible perquè la decisió ha de ser unànime i tant Hongria com la República Txeca, aliades de Rússia, no votaran a favor.
La unanimitat és el taló d’Aquil·les de la UE però no la paralitza. La Comissió no la necessita per negociar de tu a tu un acord tarifari amb Trump. No ho va fer perquè no va creure en les seves forces i avui els productes europeus paguen un aranzel del 15% per entrar als EUA. El Regne Unit, amb una economia que és gairebé set vegades més petita que la de la UE, paga un 10%.
Brussel·les ha de tancar acords comercials amb Mercosur, l’ Índia, Indonèsia, Malàisia, Austràlia i els Emirats. També ha de liderar la governança del comerç global. No li costarà de trobar aliats per construir un arbitratge alternatiu al de l’OMC, paralitzada per desig de Trump. Fins i tot la Xina preferiria un mecanisme multilateral amb regles transparents.
Si enforteix la producció industrial gràcies a l’energia verda –que és pròpia i més barata– i enforteix també el comerç amb mercats alternatius al xinès i al nord-americà, la UE podrà gastar més en defensa sense comprometre l’Estat de benestar. No pot plantejar el dilema de “ canons o mantega” a una població en mans del populisme.
La ultradreta, gran aliada de Rússia, la Xina i els Estats Units, ha segrestat els líders europeus
La integració militar és molt més difícil que no pas l’econòmica. Havent acceptat compartir fronteres i moneda, l’exèrcit és l’únic que li queda a l’Estat per poder definir la seva sobirania. Per això és complex que cedeixi la defensa. Tot i això, mentre arriba a la maduresa necessària per això, la UE pot fer dues coses: defensar Ucraïna amb tot i plantejar la dissuasió nuclear conjunta. Això suposa integrar els arsenals atòmics de França i el Regne Unit a una estructura de gestió única. Tampoc no és fàcil –els EUA ho impediran– i, encara que ho aconsegueixi, Rússia continuaria tenint la dissuasió de la seva banda. Però només plantejant-ho, el Kremlin es prendria més seriosament Europa i seria més fàcil negociar un alto el foc a Ucraïna.
L’Europa liberal pot vèncer a més de resistir. Té la força necessària per oferir als seus ciutadans una llar segura i un entorn feliç, per ser el centre d’un Occident inclusiu, d’una civilització laica i democràtica que s’alci davant la decadència moral de Rússia, la Xina i els EUA, els enemics que l’odien, precisament, perquè defensa la igualtat i la dignitat de tots els homes.
