Una crisi tan greu exigeix un altre tipus de reacció

Fa mesos i anys que l’oposició conservadora, encapçalada per Alberto Núñez Feijóo (PP), es dedica a l’erosió mediàtica del Govern presidit per Pedro Sánchez (PSOE), reiterant tota mena d’acusacions en contra seu i reclamant eleccions anticipades amb una freqüència creixent. Aquesta és la seva pauta d’ac­tuació i els titulars de premsa que la reflecteixen semblen repetir-se dia rere dia. Però ja és menys freqüent que Yolanda Díaz (Sumar), vicepresidenta segona del Govern espanyol, exigeixi al seu soci en l’ Executiu una “remodelació profunda” perquè “així no podem aguantar”. I això és exactament el que Díaz va fer ahir.

Unes declaracions tan significatives van arribar després que la unitat central operativa ( UCO) de la Guàrdia Civil detingués dimecres Vicente Fernández, expresident de la Societat Estatal de Participacions Industrials ( SEPI), i Leire Díez, exmilitant socialista, i que ahir fes el mateix amb l’empresari Antxon Alonso, propietari de la firma navarresa Servinabar, soci de Santos Cerdán i vinculat també a Díez, presumptes participants tots ells en una trama corrupta... És a dir, després que als diferents fronts en els quals el PSOE s’està dessagnant –el cas de corrupció que reuneix Cerdán, José Luis Ábalos i Koldo García; i també els casos d’assetjament sexual atribuïts a membres de l’aparell socialista– s’unís la greu extensió de la trama corrupta cap a la SEPI i cap a altres organismes. L’UCO va aconseguir documents als ministeris d’Hisenda o Transició Ecològica i a Correos, entre altres institucions.

El PSOE va encaixant aquests cops i d’altres amb un gran aguant, amb la determinació, com repeteix Pedro Sánchez, d’exhaurir la legislatura el 2027, i desatén la petició d’avançar eleccions. El PP té vergonyes pròpies per amagar –el cas Montoro, per exemple–, i això propicia que, quan afloren, sembla que els socialistes recuperen la iniciativa. Però en general a aquestes recuperacions les segueix una altra caiguda, motivada per un altre escàndol que s’afegeix als anteriors, tots ells molt sorollosos, per bé que no estan fonamentats per igual.

Ara bé, creiem que aquesta vegada la vicepresidenta Díaz no va desencaminada. Sigui quina sigui la dimensió i els efectes finals de cadascun d’aquests casos, la mera acumulació ja obstaculitza molt la tasca del Govern espanyol, per no parlar de com malmet la seva reputació progressista, en termes de netedat democràtica o de feminisme. Potser és imprescindible, doncs, que Sánchez adopti mesures contundents que marquin un abans i un després.

No estem dient que una remodelació profunda del gabinet ministerial sigui ineludible, ni tampoc que sigui una solució miraculosa. Diem, això sí, que el president del Govern espanyol, si de debò vol continuar sent-ho després d’unes futures eleccions, hauria d’actuar amb determinació per frenar la pèrdua de suport entre els seus votants que no accepten la corrupció en l’esfera de poder socialista, o la no menys preocupant pèrdua de suport entre les dones que no admeten que alts càrrecs del PSOE s’hagin propassat amb les seves companyes ni que la resposta del partit hagi arrossegat tant els peus.

De la primera compareixença de Rebeca Torró des que a començaments de juliol va ser nomenada nova secretària d’organització del PSOE, en substitució del caigut Cerdán, s’esperava ahir una reacció més enèrgica. No la va tenir i això va causar decepció. Correspon per tant al president Sánchez formular aquesta reacció i fer-ho com més aviat millor. Esperar que passi el període nadalenc, creient que així el temporal amainarà, pot ser mala idea.

És veritat que, malgrat les vies d’aigua, la nau governamental va navegant. Dijous, al Congrés, li van tombar per segona vegada l’objectiu del dèficit, avantsala necessària dels pressupostos, però alhora va tirar endavant quatre lleis. I és veritat que Sánchez té prestigi dins l’esquerra europea: el setmanari L’Espresso l’acaba d’elegir “persona de l’any”, mentre el Centre d’ Investigacions Sociològiques, en general molt optimista respecte al futur del PSOE, li acaba de donar una estimació de vot del 31,4% (i només del 22,4% al PP). Però amb aquests bàlsams no n’hi ha prou per refer un cos ple de rascades i ferides, que només podria curar-se amb unes reformes de pes, suficients per recuperar la confiança dels seus electors. Sense elles, una derrota hipotètica podria venir més de la desmobilització de les pròpies files que dels vituperis de l’oposició.