La Història universal de Paniceiros , aquell estrany llibre que barreja la intrahistòria asturiana amb petites anècdotes universals, la comença el recentment mort Xuan Bello amb una citació d’ Eugeni d’Ors que em va quedar gravada: “L’ànima popular és a tot arreu la mateixa... Una cançó popular asturiana podrà passar, tan sols traduint el text, per una cançó popular russa, o incaica, o del País de Gal·les”. Venia a dir Ors que les cultures, sobretot si comparteixen les arrels rurals, s’assemblen molt més del que podem arribar a pensar. I ho subscric. Els instruments diferiran, i els refilets i floretes de les veus, i les lletres i referències al món que ens envolta, però hi ha molt que comparteixen. Una cosa molt bàsica: els temes tristos solen anar en tonalitat menor, i els feliços i festius, en major. Els primers són més lents i els segons trenquen el so més sovint. No invento la roda quan afirmo que bona part de la música clàssica, sobretot la malenconiosa, per norma general, ens calma, ens redueix el ritme cardíac, ens deixa el quadern buit perquè hi escriguem nosaltres la lletra... Per això es fa servir per meditar, estudiar, de fons en restaurants, a les sales d’espera de les consultes...
Jo escolto pràcticament només música clàssica, i per a tot. Vaig aprendre a posar-me’n de fons també per a les activitats més enèrgiques: fer esport, practicar sexe, ballar, viatjar, sortir a passejar, celebrar amb amics... Com que soc molt nerviós, vaig voler inundar el cap d’acords tranquils. Potser em vaig excedir, i ara intento corregir els meus hàbits musicals i posar música més fogosa i menys reflexiva els dies grisos, perquè, si me’n descuido, acabo escoltant les Lamentacions de Tomás Luis de Victoria en dia ennuvolat i caic en un pou de tristesa. Entenc que no tothom comparteixi aquesta obsessió per la clàssica, però m’inquieta no veure a penes un compositor clàssic en el resum anual de Spotify dels meus amics i coneguts. Aquests llocs, per norma des de fa gairebé una dècada, els ocupen intèrprets de música urbana. Una de les meves millors amigues, quan va veure que Bach era la meva tercera opció, no va poder contenir el riure.
Escolto pràcticament només música clàssica i per a tot: fer esport, practicar sexe, ballar, viatjar, celebrar amb amics
Sento molt si peco d’arrogant o esnob, però em preocupa que la clàssica, que desperta l’espiritualitat, calma el geni, inspira, cura i ens endinsa en tràngols meditatius i de reflexió, no formi part de la música més escoltada. És resultat de l’atenció dispersa i sobreestimulada de la nostra era, i no de res de què ens hàgim de sentir orgullosos. Potser hauríem d’introduir en el programa lectiu de les escoles una hora setmanal perquè els alumnes s’estiressin amb els ulls tancats i escoltessin clàssica. Al principi, costa. L’ oïda desconnecta quan no pot agafar-se a lletres o tornades recurrents. Em va passar de petit i em passa ara amb la música moderna nord-americana. Però, amb paciència, la vaig comprenent, perquè la recompensa del jazz és molt satisfactòria i enriquidora, com la de la clàssica: una millora espiritual directa que rau a poder crear imatges només amb les vibracions que ens travessen. I sense necessitat d’evocar lletres sexistes. Sí, a certs hàbits ens hi haurien d’acostumar de petits.
Us deixo la cançó que més he escoltat aquest any, segons Spotify: Aux aurores , d’ Alex Nevsky, De la beauté.