Per entendre les ambicions de Giorgia Meloni, més que fixar-se en una cimera del G-7 convé fer un tomb pel poble nadalenc organitzat pel seu partit a Roma. Sota el Castel Sant’Angelo, a pocs centenars de metres de la basílica de Sant Pere, hi ha poca política i molta “cultura popular”: un gran avet guarnit, una pista de patinatge sobre gel, casetes d’estil nòrdic on se serveix vi calent, música durant tot el dia i dos grans envelats on es debat i s’intenta construir aquella hegemonia cultural que a la dreta encara se li resisteix.
És la festa dels joves dels Germans d’ Itàlia, que des del 1998 porta el nom d’ Atreju, el jove heroi de La història interminable, de Michael Ende, símbol de la lluita pels ideals. Tot i això, els símbols del partit han estat deliberadament amagats. L’esdeveniment dura nou dies i s’acaba avui, d’una manera clàssica, amb un míting de Meloni.
S’amaguen els vells símbols feixistes i s’apropien figures tan diverses com Pier Paolo Pasolini
Ja al final del pont davant del Castel Sant’Angelo s’entén la filosofia de la trobada: abunden els lemes –”T’has fet fort”– que barregen la nostàlgia pels temps de militància ultraminoritària amb l’orgull d’haver arribat a governar el país, però no hi apareix la flama, herència directa de l’antic Moviment Social Italià, el partit postfeixista dissolt el 1995. “Sembla el logotip d’una aigua mineral”, fa broma un diputat melonià, sorprès per l’operació.
I, tot i això, entre Pare Noel i aquesta aparent atmosfera de festa de poble s’hi amaga una ambició profundament política: convertir-se en “el partit de la nació”. Una operació delicada: ampliar la base social i ocupar l’espai deixat per la Democràcia Cristiana, sense renegar del seu passat.
Però aquesta normalització dels ultraconservadors italians no es juga només al voltant de la pista de patinatge. Pels dos grans envelats instal·lats per als debats hi desfila tothom: polítics –incloent-hi nombrosos adversaris; només la secretària del Partit Democràtic, Elly Schlein, va declinar la invitació–, pràcticament tot el Consell de Ministres, líders internacionals com Abu Mazen, i sobretot, una àmplia representació de la cultura popular: estrelles de la televisió i del cinema, exfutbolistes, cantants, escriptors, sindicalistes i cardenals. A aquesta llista, necessàriament incompleta, s’hi suma també un israelià que va ser ostatge de Hamàs i el seleccionador nacional italià de voleibol.
“Abans era difícil que algú aliè al nostre món acceptés les nostres invitacions; avui pràcticament ningú no ens diu que no”, resumeix un senador dels Germans d’ Itàlia. “El poder té aquests efectes”.
L’operació no es dissimula. Potser només continuen faltant els grans noms de l’alta cultura. Però res no impedeix d’intentar apropiar-se de figures ja desaparegudes, i fins i tot Pier Paolo Pasolini, intel·lectual central del segle XX italià i declarat marxista, entra al panteó juntament amb un grup heterogeni de “col·legues”, com Gabriele D’Annunzio, Guglielmo Marconi i Charlie Kirk, l’activista trumpista assassinat, en un panell titulat “ Les hegemonies que ens agraden”.
És dimecres a la tarda. A la pista de patinatge gairebé tots se’n van de cop: “Hi ha Carlo Conti”. Cal afanyar-se per trobar una cadira lliure, perquè està a punt de començar un debat dedicat a la cultura “nacional popular” a Itàlia, un concepte estimat per Antonio Gramsci que la dreta, des de fa temps, s’intenta fer seu.
Els convidats són quatre estrelles de la televisió, entre elles Carlo Conti, actual director artístic del Festival de Sanremo
–potser la institució més important del país, encara que no consti a la Constitució–, acompanyat per altres figures emblemàtiques de la televisió d’entreteniment: Mara Venier, històrica reina de les tardes dominicals de la Rai; Ezio Greggio, des de fa més de trenta anys presentador de l’informatiu satíric de Mediaset Striscia la Notizia , i Marco Liorni, antic reporter de Grande Fratello . El públic fa fotos i escolta atent les anècdotes. Els quatre conversen sense preocupar-se gaire pel context, mentre a la primera fila, convertits en públic atent, aplaudeixen el president del Senat, Ignazio La Russa; Arianna Meloni, germana de Giorgia i dirigent del partit; el responsable d’organització, Giovanni Donzelli, i el secretari d’Estat de Justícia, Andrea Delmastro: una jerarquia invertida entre les cúpules de l’ Estat i les estrelles de la televisió, lluny de ser casual.
L’endemà, al mateix escenari, hi apareix Raoul Bova, actor molt popular i exmarit de l’actriu espanyola Rocío Muñoz Morales, que, gairebé entre llàgrimes, explica una campanya d’odi soferta a les xarxes socials. El consolen Arianna Meloni i també la seva mare, Anna Paratore, asseguda a les primeres files, que només regala alguna broma als periodistes: “La meva filla? No ha fet prou, jo volia que fos Papa...”.
Un afer de família, però també d’ Estat. O, més ben dit, de partit de la nació.