La visió del món que tenen els Estats Units de Donald Trump es resumeix en 33 pàgines. Són les que ocupa la renovada Estratègia Nacional de Seguretat, que actualitza –i també corregeix– les grans apostes històriques de la política internacional nord-americana. El seu to i contingut, en què es barregen anàlisi i al·legats ideològics, s’acosta a estones al d’un pamflet polític. Però la seva lectura és esclaridora sobre el nou enfocament de la política exterior dels EUA.
L’actuació de Trump des que va tornar al poder al gener –encara no fa ni un any– ha deixat clar el seu afany de ruptura. I el nou full de ruta així ho confirma, donant per acabada l’etapa oberta després de l’acabament de la guerra freda en què els EUA van pretendre exercir la seva hegemonia per tot el món. “Les elits de la política exterior dels Estats Units es van convèncer que la dominació permanent dels Estats Units sobre el món sencer redundava en benefici del nostre país. Tanmateix, les qüestions d’altres països només ens incumbeixen si les seves activitats amenacen directament els nostres interessos”, diu el document, que fixa com a absoluta prioritat per al país assegurar la seva preeminència al continent americà, o hemisferi occidental.
Els EUA renuncien, amb la nova doctrina, a ser el paladí de la democràcia i els drets humans
La imatge que acompanya aquest article imagina amb ironia un món repartit en tres grans regions on regnarien tres supersenyors feudals –el mateix Trump, el rus Vladímir Putin i el xinès Xi Jinping–. “El pitjor mapa geopolític que he vist en molt de temps; tan dolent que val la pena compartir-lo”, va escriure el politòleg nord-americà Ian Bremmer, president del Grup Euràsia, quan el difonia per les xarxes (sense al·ludir a l’autor).
El mapa és una caricatura de la tendència de Trump a avalar un nou ordre mundial regit per homes forts i dividit en esferes d’influència. Una cosa que, d’alguna manera, està fent quan assumeix les tesis de Rússia sobre Ucraïna. A cadascú, el seu territori. Però amb un límit: sempre que els Estats Units mantinguin la seva condició de primera superpotència mundial. “ Els EUA no poden permetre que cap nació es converteixi en tan dominant que amenaci els nostres interessos”, remarca la nova estratègia de seguretat.
Mapa satíric que presenta el món repartit entre tres grans senyors feudals
El principal bastió a defensar d’avideses estranyes és l’ hemisferi occidental. El document ressuscita i actualitza la doctrina Monroe –rebatejada pels analistes com a Donroe –, segons la qual el continent americà ha de ser l’esfera d’influència pròpia dels EUA i quedar fora de perill d’ingerències exteriors. Quan James Monroe va establir la seva doctrina, el 1823, els adversaris eren els europeus. Ara és la Xina, que ha multiplicat els últims anys els seus intercanvis comercials i inversions en Amèrica del Sud.
Avui com llavors, l’objectiu dels EUA és evitar que potències externes “posicionin forces o altres capacitats amenaçadores, o tinguin o controlin estratègicament actius vitals” de l’ hemisferi occidental. Llegeixi’s, des d’infraestructures sensibles fins a matèries primeres essencials. Juntament amb aquesta preocupació hi ha, òbviament, la d’assegurar-se la cooperació dels països del continent en la lluita contra la immigració massiva i el narcotràfic, dues de les grans preocupacions de l’actual Administració.
Dit i fet, els EUA ja han començat a aplicar aquesta política amb mà de ferro, com han demostrat la seva agressiva extorsió comercial al Canadà i Mèxic, la coacció per excloure la Xina de la gestió del canal de Panamà, l’expulsió massiva d’immigrants a diversos països centreamericans, la intervenció economicopolítica per sostenir Javier Milei a l’Argentina, la ingerència en les eleccions d’ Hondures, o la pressió sobre Mèxic, Colòmbia i Veneçuela per combatre les xarxes del narcotràfic. El desplegament d’una potent flota al Carib, mentre s’amenaça Caracas amb una intervenció per expulsar del poder Nicolás Maduro, dona la mesura de la renovada vocació policial de Washington.
La segona gran preocupació dels EUA és Àsia, que consolida el gir de la política exterior que ja va començar a imprimir el demòcrata Barack Obama durant la dècada passada. Washington no vol perdre pistonada en aquesta regió crucial i per això es proposa com a objectiu central “reequilibrar” en favor propi les relacions econòmiques amb la Xina, dissuadir tot conflicte armat i assegurar la llibertat de navegació a la regió, cosa que inclou mantenir fora de perill l’actual statu quo a Taiwan. Amb Pequín, en tot cas, s’aspira a “mantenir una relació econòmica genuïna i mútuament avantatjosa”.
( L’ Àfrica i l’ Orient Mitjà mereixen menys espai. Crida l’atenció la distància amb què el document aborda la situació en aquesta última regió, malgrat la implicació personal de Trump en el conflicte israeliano-palestí: “Els dies en què l’ Orient Mitjà dominava la política exterior americana (...) Afortunadament s’han acabat”.)
És curiós contrastar el tracte que rep la Xina, a la qual es retreuen les pràctiques comercials i poc més, amb el que es té amb Europa, que es tracta gairebé com un adversari. Washington diu que ja no pretén erigir-se en el guardià dels drets humans, la llibertat i la democràcia al món, que només li ocupen els seus propis interessos. “ Busquem bones relacions i relacions comercials pacífiques amb les nacions del món sense imposar-los canvis democràtics o socials”, declara. Però això no ho aplica a Europa. Potser perquè aquí sí que veu amenaçats els seus interessos.
En efecte, pel que fa al continent europeu, l’ Administració Trump pinta un panorama apocalíptic –va arribar a vaticinar el final de la civilització europea a causa de la immigració estrangera– i ataca amb duresa la UE, que acusa de ser un ens antidemocràtic que retalla la llibertat i soscava la sobirania dels països (a més d’imposar severes regulacions a les grans tecnològiques nord-americanes). Per corregir aquesta situació, Washington es proposa d’intervenir donant suport als “partits patriòtics” (nacionalistes i d’extrema dreta), considerats “aliats”. Els líders europeus encara no s’han recuperat de la impressió.
