El primer que es troba qui va des de Madrid a Almaraz per l’A-5 és un extens mar d’instal·lacions fotovoltaiques. Una catifa de panells que comença just on el cartell anuncia el començament del municipi per l’entrada nord i que s’expandeix, com una làmina metàl·lica interminable, als dos costats de la carretera.
Per trobar la silueta imponent de la central nuclear, cal travessar el nucli urbà de punta a punta i dirigir-se cap a l’embassament d’ Arrocampo, on es veuen els dos reactors. Però fins i tot des d’aquí, on l’horitzó hauria de pertànyer al formigó i les torres de refrigeració, despunten noves granges solars que broten cada poques setmanes.
En aquesta convivència tensa entre un model energètic que agonitza i un altre que promet futur, hi viu bona part de la mancomunitat de Campo Arañuelo. No només els parroquians del bar Portugal –on dijous compartien menú diversos treballadors de la central i operaris de les nombroses granges fotovoltaiques– sinó també la resta de la regió, inquieta per un calendari de tancament que amenaça un mode de vida que s’ha construït durant dècades.
A Campo Arañuelo, conviuen un model energètic que agonitza i un altre que promet futur
L’activitat bull al menjador, un local modest però funcional, on mig centenar de comensals devora el menú del dia sense fer gaire atenció al televisor que presideix la sala. Ni tan sols el bloc electoral interromp la remor de les converses; només la derrota del Reial Madrid a la Champions del dia abans provoca un lleu murmuri. Fa uns mesos, la inquietud es va estendre quan va semblar que el Govern central compliria estrictament el calendari que fixa per al 2027 la clausura del primer reactor nuclear i per al 2028 la del segon. Però la campanya electoral pels comicis extremenys del pròxim 21- D ha tornat certa calma ja que, com va quedar clar al debat a 10 que Canal Extremadura va emetre aquella mateixa nit, el PSOE autonòmic s’ha desmarcat de la línia de Ferraz per alinear-se sense ambigüitats amb el PP i Vox en la defensa de la continuïtat de la planta, posició de la qual només s’aparta Unides per Extremadura.
Però el problema no és només de sobirania energètica i de la possible dependència de tercers “com França”, sinó d’ ocupació. “La central genera feina d’alta qualificació i de llarga durada”, indica en Javier, que coneix bé el teixit laboral de l’entorn. Es parla de més de 3.000 llocs de treball directes i d’un miler més entre enginyers i operaris de turbina. “Les fotovoltaiques donen feina només mentre es construeixen. Però després amb prou feines queden quatre o cinc persones per planta”, afegeix, i subratlla l’amenaça que suposaria el tancament per a la comarca i, en bona part, per a l’equilibri econòmic de la regió.
La inquietud es verbalitza menys del que s’intueix, però és latent. A Campo Arañuelo saben que la situació actual en què conviuen el múscul laboral de la central i l’expansió fotovoltaica –i que es tradueix en una de les taxes d’atur més baixes i una de les rendes per càpita més altes de la regió– té data de caducitat. I que la reconversió que vindrà després serà complexa i exigirà plans de formació ambiciosos per part de la Junta.
El PSOE autonòmic s’ha desmarcat de Ferraz en defensa de la continuïtat de la central d’Almaraz
El neguit s’estén més enllà d’ Almaraz. Malgrat que presenta xifres històriques d’ocupació, la comunitat extremenya continua sense tancar la bretxa amb la mitjana nacional. L’ ocupació juvenil i femenina continua atrapada en la falta d’oportunitats, mentre l’emigració i l’envelliment actuen com un corrent de fons que condiciona qualsevol perspectiva de transformació.
Més de 101.500 extremenys de menys de 30 anys –gairebé la meitat, segons dades del 2023 de l’ Institut Nacional d’Estadística– es plantegen anar-se’n per la falta d’expectatives. La decisió no sempre és immediata, però apareix com una possibilitat real, gairebé un reflex generacional. Molts d’ells estudien avui a la Universitat d’Extremadura. I malgrat que intenten que no sigui el seu cas, admeten que la sortida laboral “més versemblant passa per emigrar”.
La magnitud del fenomen s’entén millor si es mira cap a l’exterior. Més de 500.000 extremenys –més que la població de la província de Càceres– viuen fora de la regió, cosa que significa que prop de quatre de cada deu habitants han deixat la seva terra. El que va començar com un èxode lligat a la recerca d’oportunitats durant els anys seixanta i setanta continua incrustat en l’estructura demogràfica actual. Amb la diferència que, mentre que molts dels que van emigrar fa mig segle van marxar amb un farcell bàsic, els d’ara marxen amb un títol acadèmic que, lluny de garantir-los un futur a la seva terra, ha endarrerit que se n’anessin el mateix temps que van trigar a cursar els graus i dobles graus.
Més de 101.500 joves extremenys es plantegen anar-se’n per la falta d’oportunitats
Conscient de la fuga silenciosa, la universitat pública extremenya prova d’adaptar-se a una realitat que la desborda. El rectorat, amb Pedro Fernández Salguero al capdavant, està ultimant “una actualització dels seus estatuts per adaptar-los a la llei universitària i al context socioeconòmic de la comunitat”.
I a partir del curs 2026-2027, s’implantarà un únic grau en Enginyeria Informàtica, amb sis especialitats, i un altre en Tecnologies de la Telecomunicació, amb tres mencions, en un intent d’ajustar la formació a les demandes del mercat, en què Educació i Pedagogia, Infermeria i Medicina continuen sent els graus que concentren més ofertes d’ocupació a la regió.
El problema és que, amb una estructura formativa sòlida, per si sola, no n’hi ha prou per garantir que aquest capital humà trobi col·locació a la regió. Sense la necessària transformació del teixit productiu, el projecte professional es talla just després de sortir de la universitat, de manera tan abrupta com s’interrompen les obres de l’autovia entre Càceres i Badajoz, una promesa de campanya recurrent que continua lluny de convertir-se en realitat.
La regió presenta xifres històriques d’ocupació, però la bretxa amb la mitjana nacional persisteix
L’empremta d’aquesta diàspora continua present en la composició per edats dels emigrats. Les franges més representades són les dels de més de 65 anys, reflex dels que es van desplaçar majoritàriament cap a Madrid (36%), Catalunya (20%), Andalusia (11%) i el País Basc (9%). Tot i que la pressió migratòria entre la població activa s’ha moderat les últimes dècades, no ha desaparegut del tot. Al medi rural, on l’erosió de serveis i expectatives és més acusada, la fuga continua: el 54% dels extremenys d’entre 25 i 50 anys que van deixar la regió procedien de municipis de menys de 5.000 habitants, mentre que amb prou feines el 22% van sortir de les tres ciutats més poblades –Badajoz, Càceres i Mèrida–; això deixa clar i català que, més que no pas un risc de futur, la despoblació és un procés en marxa.
Les necessitats i reptes d’Extremadura no són nous, com tampoc no ho és la impaciència social regnant. La regió votarà diumenge tocant de peus a terra, conscient que la política sempre arriba tard, però amb la mirada posada en un horitzó que, per primera vegada en molt de temps, sembla que exigeix decisions que no admeten demora.
